Parxís amb trampes

És Nadal. Mentre tots fan la becaina amb la panxa plena o miren una pel.lícula de Disney on els gossos parlen, la iaia, la meva neboda i jo juguem al parxís. Anem tirant els daus i movent les fitxes. La Beth, la neboda, amb quatre anys, és anàrquica i no té en compte els torns, ni els daus, tot i que intenta comptar bé, amb la millor de les intencions. De tant en tant juga, de tant en tant mira la tele que les seves germanes i els seus cosins tenen engegada massa a la vora i massa alta. De cop i volta, ens diu que ha guanyat la partida! Evidentment té les fitxes sobre el tauler, i cap ha complert els requisits del joc per anar a casa i guanyar la partida. La iaia no ha deixat que jo li matés la fitxa que em tocava, li ha anat parlant, encoratjant-la l'estona que jugava, i guiant-li les fitxes per tal que aconseguís les millors tirades. La iaia, però, ha continuat jugant amb mi, més ben dit contra mi, impassible, tirant sempre en el seu torn i intentant jugar tan bé com li ha estat possible. 

Amb la seva malaltia, amb els anys que li han doblegat les articulacions, amb la memòria cada cop més escassa, s'ho ha manegat per jugar una partida de parxís amb mi, fer creure a la Beth que jugava bé i ajudant-la sempre que ha pogut, i guanyant-me la partida! Mai deixa de sorprendre'm i de fer que l'estimi més i més cada dia.

Baixant de la font del gat

La meva iaia recorda coses que va fer, o dir, fa molts anys, però no recorda gent ni esdeveniments propers. Ara ja va a un centre de dia, on la cuiden i li fan fer activitats, i així ma mare té un xic de llibertat per poder fer les seves coses. 

Avui hem fet un Skype i la iaia m'ha dit que al centre de dia els fan cantar. Li he demanat que em canti la cançó que han fet allà. És la següent, que m'ha cantat sense oblidar-se de cap paraula:

"Baixant de la font del gat

una noia, una noia,

baixant de la font del gat,

una noia i un soldat.

Pregunteu-li com se diu

Marieta, Marieta,

pregunteu-li com se diu

Marieta de l'ull viu."

Són d'aquelles cançons que hem escoltat tota la vida i de les quals encara no en sé destriar el significat, si és que en té.

Les germanes malaltes

Els dilluns a la tarda, ma mare porta a la iaia a Roda. Va a veure a la seva germana gran, la tieta Magda. Fa temps que està en una cadira de rodes, pobreta. I la meva àvia, hi està algunes estones, la passeja amunt i avall, li deu donar un xic de conversa, i la iaia torna a casa. 
La iaia també sap que una altra de les seves germanes està sola a casa seva, perquè el seu marit està ingressat en un hospital.
La iaia avui ha sabut que la seva germana petita és a l'hospital, curant-se d'una bronquitits que no li acaba de passar del tot.
A casa, quan li pregunto per les seves germanes, ella m'explica que va a veure a la seva germana Magda, que està en cadira de rodes. Que potser li demanarà per anar a viure a casa la tieta Mercè, per poder-li fer companyia, perquè viu sola. No recorda a la tieta Pepita, que és amb la que sempre havien fet més coses juntes.
La meva àvia diu que ella té sort que hagi arribat a tenir tants anys sense estar malalta.
Què és el que vol saber la meva àvia i què és el que sap de la seva malaltia? Res o tot?

Saludant desconeguts

Avui hem sortit a donar un volt amb la iaia. Pels carrers del voltant de casa seva. Hi havia força gent que la saludava i la felicitava pel seu sant. Santa Roser. I ella, molt educada, els hi tornava la salutació, els hi agraïa la felicitació i continuava caminant, agafada de bracet, amb pas lent però segur. Estic convençuda que no sabia qui eren, totes aquelles persones que la saludaven. Sé que no els ha reconegut, però ella feia com si els conegués. Gent de tota la vida, que en diem. Gent que ha despatxat moltes vegades al forn de pa, gent amb qui s'ha trobat sovint pel carrer, persones amb les quals havia xerrat de tot i de res... ara són uns desconeguts totals per a ella. 
Quan ja tornàvem cap a casa, ens ha passat pel costat un senyor gran que anava amb cadira de rodes. Una dona de mitjana edat menava la cadira i parlava animadament amb una altra dona més jove que caminava al seu costat. El senyor gran estava absort, fixant la vista a l'infinit. De cop i volta, just quan passem pel seu costat, la meva àvia ha saludat efusivament al pobre home. "adéu, que vagi bé!", li ha dit, alçant la ma per fer-li una bona salutació. L'home ha continuat el seu camí, absort en nosequè; les dones que l'acompanyaven han mirat estranyades a la iaia i han continuat xerrant altra vegada entre elles al cap d'un segon. La meva àvia m'ha dit, compungida: "pobre noi, tan simpàtic que era, de jove!".
M'agradaria tant saber a qui és capaç de reconèixer i a qui no! Quins són els paràmetres que marquen el cervell? 

El jersei vermell

Vermell, vermell, vermell. El color preferit de la iaia. Si fós per ella ho tindria tot de color vermell. Vermell sang, vermell roig, vermell llampant. Res de colors discrets. I els jerseis també han de ser vermells. Avui li he vist portar un jersei que fa anys i panys que porta per estar per casa. Vermell, evidentment. Ara ja el porta perquè sempre té fred, sobretot a la nuca, em diu. I aquest jersei és calent, calent. Ara el porta i tan li fa si li combina o no. De fet, des que la malaltia s'ha fet present a les nostres vides, la iaia s'ha tornat molt naïf. Sembla un anunci de roba de nena, que combina quadres amb ratlles, estampats i puntets multicolors. Però el seu jersei, de color vermell. Jo recordo que aquest jersei m'ha acompanyat a la majoria d'etapes de la meva vida. Ja en tinc record en la meva infantesa, m'ha seguit a l'adolescència i el tinc ben present en la meva maduresa. 
Fa anys, a la iaia li agradava aquest jersei pel color i pequè abrigava. Avui li agrada perquè l'abriga i l'ha trobat en el penjador de sempre.
"Iaia, quants anys fa que tens aquest jersei?"
"Ui, molts... potser 2 o 3!"
"???? !!!!"

Els carrers

"Iaia, avui he anat a comprar unes estovalles."
"On hi has anat?"
"Al carrer Pla de Balenyà."
"I on és, això?"
"Al centre de Vic, saps el carrer Nou?"
"No, no sé pas com anar-hi, no recordo el nom de cap carrer."
No sé dir com em sento: atordida, estupefacta, abatuda, incrèdula... la iaia no recorda cap dels carrers pels quals ha transitat tota la seva vida. Cap. Aquells carrers que la veien ben mudada i elegant, amb talons, faldilla voleiant, jaqueta i el cabell acabat de crepar. Aquells carrers on hi trobava aquella veïna que li explicava una xafarderia, o aquella coneguda que li deia "sempre fas goig, Roser!". I ella, saludava a una i altra, i continuava fent camí cap a casa, carregada amb alguna bossa plena de peix o de pomes. I passava pel carrer Pla de Balenyà i pel carrer Nou, amunt i avall, amunt i avall...
Ben mirat, tampoc sé perquè m'estranya tant, tot plegat. Si la trobo perduda dins del seu pis, per què m'hauria d'estranyar que no recordi cap carrer?

Silencis a taula

A casa no hem estat mai callats a l'hora dels àpats. Som una família de xerraires, ens agrada enraonar, explicar-nos coses. No som d'aquelles famílies que quan estan assentats a taula mengen i callen. Ara, continuem igual. Excepte la iaia. La iaia calla. Està absent gran part de l'àpat. Mirada buida, va menjant el que ha anat esmicolant a trossets petits, doncs les dents que li queden ja no són els que eren. Jo acostumo a seure al seu costat. Estic distreta escridassant als meus fills perquè seguin bé, perquè mengin bé, perquè no beguin aigua que els hi tregui la gana... de tant en tant miro a la iaia. Quan se n'adona que me la miro, li pico l'ullet. I ella me'l pica a mi. D'aquesta manera, sé que hi és, que no necessita participar d'una conversa, però que és aquí. Tot i que molt em temo que no sempre hi  és. 

Palplantada al passadís

Arribo a casa la iaia. Tinc claus, de manera que no truco. Com sempre, esverada, obro la porta d'una revolada. "Hola, iaia!". Giro el cap a dreta i esquerre, mirant de localitzar-la. I ella és allí, palplantada al passadís. El primer dia que la hi vaig veure, em pensava que es dirigia cap a alguna banda del seu pis. El segon dia vaig sospitar. A partir del tercer, tinc la seguretat que passa estones al passadís, palplantada, perquè no sap on és, ni què ha de fer, ni què hi fa allà, ni cap on hauria d'anar. 
Aquestes despistades cada vegada són més freqüents. I t'acostumes a trobar-la allà. I ho normalitzes. Els homes tenim una capacitat innata per encarar noves situacions. El que no sé és si la gent amb Alzheimer continua amb aquesta capacitat innata d'adaptació a les noves situacions, o si simplement hi són sense ser-hi. 

Abraçades i petons

Abans de la malaltia, la meva àvia era més aviat esquerpa a l'hora de fer abraçades i petons. Com a dona forta que era, sempre va preferir no mostrar febleses; i temps ha, la demostració dels sentiments era considerat un signe de feblesa. Per tant, tot i que jo sabia del cert que la meva àvia m'estimava, també acceptava amb normalitat els seus petons i abraçades generalment minsos.
Des que té la malaltia, aquesta part ha canviat molt. Desconec quin percentatge és degut a la malaltia, i quin als medicaments que ajuden, a ella i als del seu entorn, a portar-la millor. El que si sé és que quan et veu es desfà a petons. M'encanta acostar-m'hi, perquè em petoneja amb aquells petonets petits i seguits a la galta. M'agrada abraçar-la, envoltar-la ben bé, perquè ella, agraïda, em correspon amb una llarga abraçada, tot i que amb moltes tremolors. 
Voldria que la malaltia no li hagués atacat la memòria, voldria que la malaltia desapareixés. Com que sé que això no passarà, gaudeixo d'aquests instants de complicitat i tendresa.

Qui és, aquesta?

Avui amb la iaia hem mirat fotos. En totes hi surt ella. Les tinc guardades al meu portàtil, i les vaig posant a les entrades que faig en aquest blog. 
En qüestió de deu minuts, que és el temps que hem estat mirant-les, la iaia m'ha repetit les següents frases:
- "Ai quina il.lusió que em fa, veure aquestes fotografies!"
- "I ja t'hi caben totes, aquí dintre aquesta cosa tan prima?"
- "Aquesta també sóc jo?!"
N'hem vistes moltes, de fotografies, de gran part de les etapes de la seva vida. En blanc i negre, de quan era jove i tenia  la filla petita, o feien un dinar al camp amb carmanyola amb tots els seus germans. Ja de més gran, fent la seva "pose" característica, ben mudada per anar a algun dinar o sopar, o en alguna de les escapades que van fer amb l'avi, en autobús per mig Europa. 
De sobte, he obert una foto. Era una on hi sortíem la meva àvia i jo. Ens l'havien tirat l'any passat. Totes dues sortíem sonrients, mirant a càmara i agafades per la cintura. La iaia s'ha reconegut immediatament. Però m'ha preguntat, dubitativa: "Qui és, aquesta?". No ha reconegut a la persona que hi tenia al costat. Buf! Se m'ha quedat el cor encongit.

Absència presencial

Mirada perduda. Buida. Perduda. Perduda. No hi han sentiments, ni emocions. Tan sols uns ulls mirant a l'infinit. Més enllà d'on som nosaltres. 
La iaia, quieta. Assentada a la cadira. Les cames juntes, les mans sobre la falda. L'esquena un xic encorbada. I la mirada perduda. 
No hi és, però no sé on és. Ella no sap on és, però tan li fa. 
Aquells ulls de tots colors, que tan m'havien guiat. El color de mel, de blau del cel i de roigs de passió. Els colors encara hi són, però ja no hi puc veure tenacitat, ni enginy, ni joia, ni treball. 
La miro sense que em vegi. I ella hi és però no hi és. És la meva àvia però no aquella que havia conegut. Me l'he de reinventar.
És la seva absència dins de casa seva.
La meva àvia que hi és sense ser-hi, amb la seva absència presencial. I la recordo. I me l'estimo. Com abans i com ara.

Maleïda malaltia

Fet 1: la iaia va perdent la memòria a curt termini. No recorda que m'acaba de preguntar quants dies ens quedarem aquí, i ja m'ho torna a preguntar. Maleïda malaltia. 
Fet 2: la iaia encara recorda els seus moments antics, quan trescava pels camps en companyia dels seus germans.
Fet 3: quan li demano com em dic, em contesta que no ho sap.
Fet 4: no pateix. No pateix quan és conscient que no recorda coses que hauria de recordar. O no pateix perquè ja no ho recorda. I tan li fa. 

La seva absència de patiment és el que em tranquilitza, el que em fa pensar que potser aquesta maleïda malaltia, encara que maleïda, és una forma dolça d'anar-te apagant. Ella no pateix. Els del seu voltant, si. És dur entendre que aquella persona amb la que has conviscut tota la vida, que t'ha ajudat, jugat amb tu, pentinat, fet el dinar, renyat, abraçat... ja no sap ni com et dius. Maleïda malaltia embolcallada de dolça penombra. 

Arròs (paella)

El meu home és un crack fent paelles d'arròs. Ell va treure la seva recepta seguint indicacions de la meva mare, la qual seguia indicacions de la meva àvia, i de cuiners de la Costa Brava que feien un arròs per llepar-se els dits. A veure si us agrada!

INGREDIENTS I MATERIAL (per a 9 persones)

- 4 sípies negres amb els 4 sacs de salsa

- 30 cloïsses

- 12 gambes

- 5 cebes mitjanes

- 900 g d'arròs bomba

- 3 l de caldo de peix

- 100 g de tomàquet triturat

- 1 all

- oli i sal

- 1 paella de 46 cm de diàmetre

- 1 olla petita per les cloïsses

- 1 olla pel caldo

PREPARACIÓ

1. Fregir les gambes amb oli a la paella i retirar-les (deixar l'oli amb gust de gamba a la paella)

2. Fregir les sípies tallades i també retirar-les

3. Fregir la ceba durant molta estona, fins a tenir-la ben rossa

4. Afegir-hi una mica de tomàquet triturat (100 g) i fregir-ho una estona

5. Afegir una ica d'aigua per evitar que el sofregit es cremi. Seguir sofregint.

6. Afegir la salsa de les sípies i sofregir-ho. Rectificar de sal

7. Afegir-hi l'arròs, barrejar i fregir-lo una mica, per tal que l'arròs agafi el gust intens.

8. Afegir-hi tot el caldo i deixar que l'arròs bulli 18 minuts sense remenar. El caldo ha d'estar bullint quan l'afegim

9. Quan faltin 8 minuts, afegir-hi la sípia retirada abans, per sobre, sense remenar

10. Quan faltin 3 minuts, afegir-hi les cloïsses, que havíem cuit prèviament (*) per sobre, sense remenar i tirar-hi també el líquid de les cloïsses de l'olla

11. Quan tanquem el foc (al final dels 18 minuts), col.locar les gambes sobre l'arròs

(*) posar les cloïsses en una olla petita, afegir-hi all picat (1) i oli (un raig), i fer-ho bullir a mig foc, tapat, fins que s'obrin

Endevinalla

Ja de molt petita, la iaia ens deia una endevinalla. Ens la va repetir centenars de vegades! als nens els hi encanta que els hi repeteixin les coses, i a ella no li costava gens dir-nos-la una vegada i una altra. Aquí la teniu:

"Pam per aquí, pam per allà i pam que li penja"

L'endevineu? (tot i que molt em sembla que els pams tenien diferents mides)

Mocadors de coll

Indispensables. En qualsevol bolso, sigui primavera o tardor, estiu o hivern, cal tenir-hi sempre un mocador de coll. 

Encara que estiguem a 35ºC, pot ser que en qüestió de minuts (o segons), una ràfega de vent t'atrapi i et provoqui un refredat d'aquells que costen tant de curar. O que la temperatura baixi de cop i volta, i el fred se't fiqui dins el cos irremeiablement. 

Per tant, per evitar aquests perills, la iaia sempre porta al bolso un (o dos) mocadors de coll. Així neutralitza qualsevol mala jugada que el temps ens pugui fer. Són incomptables les vegades que la iaia m'ha ofert un mocador de coll, per protegir-me del fred, o del vent. Estem donant un volt per qualsevol poblet o ciutat i, de cop i volta, sento com algú em posa un mocador de coll per sobre de les espatlles. "nena, abriga't, que comença a fer fred!". I jo, que no havia notat cap canvi de temperatura, li torno el mocador amb un "no, gràcies." Tot i que he de reconèixer que a vegades, la meva tossuderia anava en contra meva i hauria estat molt millor que li hagués acceptat.

Les arracades del meu casament

Segons la tradició, que em sembla molt que ens hem importat de les pel.lícules nordamericanes, les núvies han de portar una cosa blava, una cosa nova, una cosa vella i una cosa deixada.

El dia del meu casament, vaig obviar la cosa blava, la cosa nova no era altra que el vestit, i la iaia em va deixar unes de les seves arracades. Eren precioses. Eren un filament en or blanc, on hi han encastats tres brillants de diferent mida. Apart de l'anell de promesa i un cop feta la cerimònia l'anell de casada, les arracades eren les úniques joies que portava. Em van encantar. Per dos motius: un, perquè estèticament m'agradaven molt. El segon motiu, perquè me les havia deixat una dona a la que estimo i admiro profundament: la meva iaia Roser. 

Ulls de colors

De color de mel, de color de mar i de pedres precioses, del color del sol després de mirar-te'l uns segons i tancar els ulls, quan et deixa les pupil.les fent pampallugues. De camps florits just començar la primavera a despuntar amb les seves flors petites i salvatges de tots colors. D'alegria i de saviesa, de malencolia i de desig. Aquests són els colors dels ulls de la meva àvia. Quan ens pregunten pel color dels ulls, acostumem a dir un sol color. Monocromàtic. Quan et fixes en els ulls de la meva àvia, t'adones que no els pots definir emprant només un color. La forma més simple de definir-los usant colors seria ulls amb puntets de tots colors. És molt més màgic, evidentment, emprar la poesia per tal de definir-los. 

El cap a fora de l'aigua

La meva àvia no sap nedar. Quan era petita, no hi havien classes de natació, ni piscines, ni vacances a la platja. Però quan jo era petita, si que anàvem amb els avis a la piscina i sobretot de vacances a la platja. I la meva àvia sempre ha intentat portar uns hàbits saludables. Què vol dir això extrapolat a la platja? que durant una estona pren el sol, durant una estona s'arrecera sota la sombrilla, i durant una estona va a remullar-se a l'aigua. Sol, ombra i aigua. La combinació dels tres factors a parts iguals. Quan no veus a la iaia torrant-se estirada a la tovallola, mires cap a l'aigua. I veus el següent:

- més enllà de les onades trencant contra la costa (però no gaire més enllà), pots divisar un cap perfectament pentinat i crepat que es mou resseguint la costa. No es veuen els peus ni les mans fent xipolleig, les extreminats s'amaguen dins l'aigua, intentant mantenir sempre el cap enfora i procurant no allunyar-se tant com per no tocar el terra en cas de necessitat. 

I la iaia, aliena als nens que juguen a tirar-se contra les onades, als pares que tiren pilotes als fills, als crits de les mames reclamant als nens que no vagin tan lluny, continua amb la seva refrescada. Un cop considera que ja ha fet prous metres, surt de l'aigua, disposada a seguir amb el seu ritual de salut, que combina sol, ombra i aigua.

Tiramisu

La iaia fa receptes clàssiques. I em fa gràcia comparar les seves receptes amb les que jo considero "modernes". Com que ja he posat al blog la recepta de la crema boníssima que fa ella, aquí deixo la recepta del tiramisú que faig jo. I a provar i a comparar!

INGREDIENTS

2 o 3 rovells d'ou

100 g de sucre

375 g de mascarpone

sequillos o melindros

cafè

ron o amaretto

cacau en pols

ELABORACIÓ

- Barrejar els rovells d'ou, el sucre i el mascarpone amb la batedora.

- Fer cafè, afegir-li amaretto i remullar els sequillos o melindros

En un motlle:

- posar una capa dels sequillos remullats

- una capa de la massa feta amb rovells+sucre+mascarpone

- una capa dels sequillos remullats

- una capa de la massa

Aconsello guardar més de mig dia el motlle a la nevera

Abans de servir, posar-lo mitja hora al congelador

PER SERVIR

Repartir-ho en plats, i espolvorejar el cacau en pols per sobre.

El resultat és (també) per llepar-se'n els dits!

Dibuixant a la iaia

Aquest cop el meu fill petit ha fet un dibuix de la iaia Roser. El tema era "la iaia Roser". Sense més pistes. I realment crec que l'ha clavat:

enmig de la natura, en un camp ben verd, hi ha dibuixat una persona somrient, amb els cabells alçats (crepats!), i amb roba de colors gens discrets. Al cel, un sol que ilumina aquesta persona, i li dóna energia i ganes de disfrutar. 

Potser jo hi trobo a faltar uns talons ben alts (si, si, encara que estigui dins d'un camp de rabanisses, els talons mai poden faltar). Però l'essència de la iaia Roser queda ben palesa en aquest dibuix simple, ple de llum i colors.

Estic contenta de la idea que els meus fills tenen de la seva besàvia. 

Ballem?

A la meva àvia li encanta escoltar música. Quan vaig a casa seva, sovint veig que té posat un CD de sardanes o un de valsos. A tot volum. I ella feinejant per casa. Però a mi em sembla que sempre s'ha reprimit ballar. El meu avi no era bon ballador. Bàsicament, es movia 10 cm cap a una banda, 10 cm cap a l'altra banda, i et feia parar, alegant que estava marejat. I això en el millor dels casos, és a dir, durant els casaments de familiars! La meva àvia es delia sempre per ballar, tot i que intentava mantenir aquest desig en secret. Ballar no és seriós, i a determinada edat no cal perdre els temps en aquestes foteses. Per això, quan jo anava a casa seva i escoltava la música, l'agafava per la cintura, ens donàvem la ma (em sembla que ella feia d'home), i començàvem a dansar, donant voltes sense parar, rient plegades, i intentant uns passos que ella donava segura i jo intentava seguir. Són aquells moments dolços que t'ofereix la vida. Aquells moments que val la pena tenir. Hi havia complicitat en els gestos i les rialles, i el convenciment de que cal aprofitar les estones alegres que t'ofereix la vida. Un cop acabada la música, la meva àvia tornava a posar-se la cuirassa de senyora gran i seriosa, i continuava planxant, o endreçant, o cuinant. Però amb un bri més d'alegria dins del cos.

Sentència

Recordo un dia que la iaia va arribar a casa. Tornava de comprar. I ens va explicar que s'havia trobat una coneguda, al centre de la ciutat. Aquesta coneguda, de l'edat de la iaia més o menys, tenia un marit que s'acabava de recuperar d'un atac de cor. La iaia ens va explicar que li havia preguntat pel seu home, i la dona li havia dit que ara ja es trobava bé, que havia estat un gran ensurt, però que ara es trobava molt millor. Tot seguit, la meva àvia li espeta aquesta sentència: 

"Heu estat de sort, un altre dia se t'hi pot quedar per una cosa més insignificant!"

Encara recordo que ma mare, ma germana i jo, li vam etzibar a la iaia que aquestes coses no es podien dir, que s'havia passat tres pobles amb la frase "d'ànims". Però ella, estranyada de la nostra reacció, ens va dir que no havia dit cap mentida, que podia ben ser que aquell home es morís per culpa d'una malaltia menys greu. Com que nosaltres sabíem que no la faríem canviar d'opinió ni en un miler d'anys, vam callar, guardant-nos a dins un xic de sorpresa i un xic d'admiració per la iaia, doncs no crec que gaire gent pugui dir alguna cosa d'aquestes a la cara i quedar-se tan fresca.

De tant en tant, m'agrada imaginar-me la cara de la pobre dona amb un marit que havia patit un atac de cor. Ulls esbatanats, boca amb mandíbula desencaixada, i incapaç d'articular ni un sol mot. Desconec totalment si el pobre home es va morir d'un atac de cor, o d'alguna malaltia menys greu, tal com havia sentenciat la meva àvia.

Bata

A casa, el costum és arribar i canviar-te la roba de carrer per roba d'estar per casa. La majoria de dones, empren com a roba d'estar per casa, una bata de les següents característiques:

- roba de cotó, o meitat cotó meitat poliester, de colors diversos, però clars i apagadets. Els dibuixos de les bates solen ser ratlles, o quadrets. I la bata és una cosa tirada de dalt a baix, és a dir, sense cap mena de forma, com un sac. Aquests tipus de bates són còmodes, fàcils de posar-se i de rentar, i econòmiques.

La meva àvia usa bates d'estar per casa de les següents característiques:

- roba sintètica, però amb força caient i d'aspecte brillant. Colors vius: poden ser de motius florals, generalment. Cenyida a la cintura a través d'un cinturó enganxat a la bata i de la mateixa roba. Aquestes bates són còmodes, fàcils de posar-se i rentar, i permeten resseguir una figura que, en el cas de la meva àvia, es defineix com uns bons pits, unes bones caderes, i una cintura estreta.

Si és que fa goig fins i tot amb roba d'estar per casa!

Cal concloure que les bates d'estar per casa de la meva àvia no tenien res a veure amb les bates d'estar per casa que hi han a la majoria de llars. 

Colònia que escalfa

Fa més de 30 anys, a Vic, els hiverns eren molt i molt i molt freds. Recordo ficar-me al llit amb pijama gruixut, amb bossa d'aigua calenta als peus, i depressa cobrir-me amb els llençols, una manta i un edredó. En aquella època, els de la Plana encara no en sabíem res, de les fundes nòrdiques. 

Al matí, al despertar-nos, sortir de l'escalfor del llit també ens costava molt, ja sigui per la son encara remanent, ja sigui perquè sabíem que les habitacions estaven gèlides, doncs a la nit la calefacció no anava. 

Recordo que vam passar unes quantes nits a casa dels avis. Sabeu quin era el remei contra la son i el fred que ens aplicava la iaia al despertar-nos? Ens treia totes les capes que ens cobrien (edredó+manta+llençol), ens feia treure cuita-corrents el pijama i ens fregava ben fort amb una tovallola impregnada amb colònia. 

No sé dir com actuava això en el nostre organisme. Encara ara m'és difícil discernir què era el que ens alliberava del fred:

- o la tovallola (que era vella i rasposa),

- o la colònia (que era de nens però amb un contingut en etanol important que t'impregnava els narius),

- el els gestos de la iaia amunt i avall dels nostres braços i cames.

Segurament, la combinació dels tres elements era la resposta.

El cas és que just després que ella acabés de fregar-nos, ens vestíem cuita-corrents sense la sensació de fred que hauríem tingut sense aquesta cura miraculosa.

Sabates

Amb 86 primaveres, a la meva àvia li fan mal els peus. Se li han eixamplat, i li costa posar-se les sabates que està acostumada a portar, és a dir, amb taló alt i prim, i acabades en punta. O sigui que un dia la vaig acompanyar a la sabateria a comprar-se unes sabates còmodes. La sabateria en qüestió estava  dedicada a sabates especials per a gent que tenia problemes als peus. Una dona amb prou paciència ens va ensenyar pràcticament totes les sabates més o menys boniques però sobradament còmodes que tenia a la botiga amb el número de la iaia. A ella cap li feia peça. Suposo que deu ser difícil reconèixer que has d'adaptar-te a un calçat completament diferent del que has portat tota la vida. Al final, la vaig convèncer perquè es quedés unes sabates tipus "merceditas" però més tancades, que protegien el peu, amb una petita cunya, en negre i daurat. No eren boniques. Gens. I molt menys si les comparava amb qualsevol de les que la iaia té al seu sabater. Però vaig fer veure que m'agradaven, i ella se les va quedar, tot i que mostrant molts dubtes.

Al cap d'uns dies, ma mare em va comentar que les havia tornat a la sabateria. 

Crema

La meva àvia ha fet litres i litres de crema. I li queda molt bé. Aquí deixo la recepta:

INGREDIENTS

6 ous

1 litre de llet

250 g de sucre

60 g de maizena

Pell de llimona

Un tros de canyella

ELABORACIÓ

- Posar 750 ml de llet en un pot mitjà. 

- Posar el pot al foc, afegint-hi la canyella i la pell de llimona (1/5 part de pell, sense res blanc).

- Deixar aquest pot a foc lent.

- Apart, desclarar els ous i posar els rovells en un altre pot. Barrejar-los.

- Afegir als rovells la llet que queda.

- Pesar el sucre.

- Pesar la maizena.

- Colar la llet bullida (per separar la canyella i la pela de llimona), sobre el pot amb els rovells i la resta de llet. 

- Passar d'un pot a l'altre dues o tres vegades, colant-ho. 

- Del resultat, 2/3 van al pot al foc i s'hi afegix el sucre.

- Al terç restant s'hi afegeix la maizena.

- Es cola la mescla amb maizena sobre el pot que està al foc. 

- Un cop tot està al pot al foc, es va remenant sense parar a foc mig, contínuament, a poc a poc, fins que faci el primer bluf. 

- Treure ràpidament del foc, i barrejar molt ràpid amb una espàtula.

El resultat és per llepar-se'n els dits!

Més pessigolles

Ara ja és una constant. Ara pràcticament cada dia els meus fills em demanen, a l'hora d'anar a dormir, "mama, em pots fer pessigolles de la iaia Roser?". I jo no m'hi nego, ans el contrari, m'encanta que disfrutin amb una cosa amb la que jo vaig disfrutar tantíssim quan era petita. 

Heus aquí les diferències i coincidències que hi han entre el meu record i el present:

- jo m'estirava a la falda de la iaia, que s'estava asseguda al sofà.

- els meus fills estan estirats al seu llit i jo al seu costat.

- la meva àvia ens feia pessigolles al capvespre.

- jo els hi faig pessigolles just abans d'anar a dormir, per fer-los endormiscar.

- la iaia em resseguia l'esquena amb els dits índex i el del cor, dibuixant cercles i semicercles a l'esquena. Quan les pessigolles es feien resseguint la columna, de seguida em sortia pell de gallina. Quan les pessigolles m'arribaven a banda i banda de la cintura, se m'escapava el riure.

- jo els hi ressegueixo l'esquena amb els dits índex i el del cor, dibuixant cercles i semicercles a l'esquena. Quan les pessigolles es fan resseguint la columna, la pell de gallina és evident. Quan les pessigolles arriben a banda i banda de la cintura, ells es mouen lleugerament però aguanten.

- jo mai deia prou. Era la iaia que parava al cap de no sé quanta estona.

- els meus fills mai diuen prou. Paro quan els veig a punt d'adormir-se.

La capsa dels tresors

Una de les habitacions més interessants de casa la iaia era una de les habitacions més lletges i amagades de casa la iaia. El cuarto de la planxa+la màquina de rentar+el cosidor+la bicicleta estàtica+el guardarropia de les bates i els jerseis de portar per casa+les andròmines vàries que no se sabien on posar. En molt pocs metres quadrats es concentrava tota aquesta varietat. 

Però el més interessant de tot el que hi havia a dins d'aquella habitació, era la capsa dels tresors, altrament dita cosidor. Era una capsa gran, forrada de roba, i on ma germana i jo hi ficàvem les mans per treure'n artilugis que ens semblàven exòtics: fils de totes colors, agulles, clips, gomes per la roba, didals, tisores, betes,… tot en un entremat que havies d'anar desembolicant fins arribar a l'objectiu que perseguies. 

Vaig passar moltes estones, furgant entre les meravelles que ens oferia aquella capsa. Mirava les diferents mides d'agulles imperdibles, recollia el fil d'embastar i el separava de la resta de fils de cosir, posava i treia les agulles del seu coixinet…el que mai vaig arribar a trobar, en aquella capsa dels tresors, va ser el gust per cosir o brodar. 

Dolç i salat a la platja

L'aigua del mar és salada. Molt salada. I encara ho és més per un nen. Per què? molt simple: 

les persones grans prenen el sol. Quan estan cansades de prendre el sol o de treure's la sorra que els hi tiren la resta de persones a la cerca d'un bon posicionament prop de l'aigua, les persones grans, molt dignes, es dirigeixen a l'aigua, hi entren lentament, es capbussen o no, neden una mica, i surten preparats per a un altre bany de sol. 

Els nens arriben prop de l'aigua, llencen les xancletes, es treuen les samarretes (i també les llencen a la sorra, prop o no de les xancletes), i es dirigeixen cap a l'aigua. Amb sort sa mare no els perseguirà per posar-los la crema protectora que segurament ja porten des de casa. Un cop prop de les onades, els nens salten sobre elles, tiren cosses a l'aigua, entren a l'aigua, en surten, entren, salten, bucegen, neden, riuen, es persegueixen, entren a l'aigua, surten, s'enfonsen, bucegen, surten de l'aigua… al cap de una hora, potser la mare els obliga a descansar un xic, a la tovallola, per recuperar forces. 

El meu record dels cinc minuts a la tovallola entre nedada i nedada és molt dolç: Sabeu qui ens esperava, sempre, prop de la nostra tovallola en aquell moment? la iaia amb un sucre a la ma! Quan sortíem de l'aigua després d'haver-nos empassat quantitats importants d'aigua amb la seva sal, arribàvem a la tovallola i la iaia sempre ens tenia preparat un sucre, d'aquells rectangulars, premsats. I era genial! ens l'empassàvem amb delit! La combinació de les hores de joc a l'aigua de la platja combinada amb la dolçor del sucre és un dels millors records que tinc dels petits bocinets de felicitat que et dóna la vida!

1, 2, 3… petit inglès!

Quins farts de jugar i de riure amb aquest joc! la iaia i la mare sovint jugaven amb nosaltres dues, ma germana i jo. I nosaltres no ens en cansàvem mai!

Objectiu del joc: 

tocar l'esquena de la persona que para, marxar corrents i intentar que ella no et toqui.

Material necessari: 

ganes de passar-t'ho bé, ganes de córrer, i un espai relativament gran.

Normes de joc:

- la persona que para es posa de cara a la paret.

- la resta de jugadors es posen a l'altre extrem de la sala, o terrassa, o pati, o el que sigui.

- la persona que para diu: "1, 2, 3 … petit inglès!" (no anglès, fa més de 30 anys, els anglesos eren els inglesos, a Vic), en veu alta i de cara a la paret.

- mentre la persona que para diu "1, 2, 3 … petit inglès!", la resta de jugadors avancen tan depressa com poden cap a la persona que para.

- la persona que para, un cop ha dit "1, 2, 3 … petit inglès!", es gira de seguida de cara a la resta de jugadors.

- en el moment que es gira, els jugadors s'han de quedar immòbils. 

- si la persona que para veu algun jugador movent un braç, una cama, rient, tancant un ull… el fa tornar al punt de sortida.

- i així anar fent, fins que algú toca l'esquena del que para, i el que para intenta tocar a algun altre jugador. 

Desconec totalment l'origen del nom del joc. Només sé que jugant-lo, he passat estones molt divertides. I que en moltes d'aquestes estones, la iaia també hi era.

Biquini

Biquini. Dues peces. Una que tapi els pits i l'altre que tapi el cul. Prou grans les dues per tal de no deixar veure res que no s'hagi de veure. I prou llampants perquè no passin inadvertides. Sempre he vist a la iaia en biquini, ja sigui a la platja o a la piscina. Sempre. Amb 50, 60, 70, 80 anys… sempre amb biquini.

Banyador? Ai, fuig! què és aquesta peça tan grossa que et tapa la panxa? i que et deixa amb la panxa sempre molla quan surts de l'aigua! Encara pots agafar un bon constipat!

I, si, la iaia també causava sensació a la platja. Quan totes les dones de la seva edat ja portaven banyador, discret, normalment negre o blau marí, amb l'intent força inútil de dissimular unes panxes prominents, la meva àvia estenia la seva tovallola tan a prop de l'aigua com podia, es treia la brusa camisera que portava, i mostrava a tothom que una dona madura en biquini pot continuar essent espectacular!

Dibuixem a la iaia

Un besnét de la meva àvia (concretament el meu fill gran), li ha fet un dibuix. El tema del dibuix era: la iaia Roser. Tenint en compte que gairebé tres quartes parts del dibuix estan ocupades per unes muntanyes grises i altes; continuant amb el fet que segons el meu fill gran, l'àvia es dedica a escalar-les, i acabant amb l'observació que en el dibuix, la meva àvia porta els cabells negres i llargs, i una samarreta groga gens cenyida, he arribat a la següent conclusió: he de parlar més als meus fills de la seva besàvia. A veure si explicant-los tal com és, el concepte de "dona escalant muntanyes amb melena negra al vent", canvia per "iaia afectuosa que demostra seguretat en totes les seves accions". Tot i que, arribats a aquest punt, una dona escalant una muntanya prou empinada ja mostra molta seguretat en si mateixa. I si realment el concepte ja el tenen après?

Pastís de llimona

Prop de casa la iaia hi ha una pastisseria d'aquelles de tota la vida, que fan pastissos dels de tota la vida. La meva àvia és fan indiscutible d'un d'aquests pastissos: el de llimona. Fa molts anys, la iaia el va comprar per primer cop per alguna celebració familiar. Des de llavors, a casa seva sempre hi ha com a mínim un bocí d'aquest pastís de llimona. És indiferent que sigui tardor o primavera, hivern o estiu. És igual el dia de la setmana que sigui. Al congelador, sempre hi ha un tros de pastís que t'espera per postres. 

I què el fa tan especial? Quan li preguntes a l'àvia, ella, tota seriosa, et diu "perquè és molt bo". Curt i ras. Per què sempre li donem voltes a les coses que ens passen? Això és el que m'agrada de la meva àvia. Encara que li compris el catalogat com el millor pastís del món, ella se'l mirarà amb desdeny, i continuarà amb una lleialtat absoluta cap al seu millor pastís del món: el pastís de llimona de tota la vida, que pot comprar a la pastisseria de tota la vida.

Tot és femení excepte el temps

La meva àvia és un dels màxims exponents de la feminitat:

cabells crepats, sempre a punt, faci sol o nevi, faci vent o plogui. Sabates de taló acabades en punxa, per a qualsevol circumstància, ja sigui anar a passejar, anar a comprar fruita o anar de vacances.  Sempre amb faldilla, una de les peces considerades popularment més femenines, exceptuant els kilts escocesos, evidentment. I sempre faldilla per sota dels genolls, prenent com a màxima la frase de Coco Chanel que deia que els genolls són la part més lletja de la dona. Bruses no camiseres, la majoria. Setinades, o amb flors, o de color rosa, o una combinació d'aquests tres factors. Els vestits, per arreglar, per anar de festa. Alguna flor a la solapa, ben llampant, a ser possible de color vermell. Joies sense excés però sempre presents: unes arracades de perles, un penjoll daurat i algun anell en algun dit. 

L'únic detall no femení que sempre ha mantingut és el del marcador del temps: el rellotge. A la meva àvia no li agraden els rellotges petits, diminuts, assimilables a una pulsera i amb dificultat per veure les busques. Ella sempre porta rellotges grans. Generalment se'n posa algun del meu avi, havent-se arreglat la corretja perquè no li caigui. Potser perquè considera que el temps no és femení. Que el pas del temps, inexorable, no fa cap favor a les subtileses femenines. I per aquest motiu no regala al senyor temps ni la part més petita de la seva feminitat. Apa, que s'espavili! la meva àvia no segueix els dictats del temps, i molt menys les normes que el regulen!

Les meves besàvies (no) es deien igual

Durant molt de temps (he de reconèixer que durant força anys), em pensava que la mare de la meva àvia materna i la mare de la meva àvia paterna es deien igual. Quina casualitat, sempre pensava jo, de petita, quan escoltava a les meves àvies parlar de les seves mares! Les meves besàvies tenen el mateix nom! I, a més, tenen un nom molt original, mai l'he sentit a cap altra banda!

Sempre que les meves àvies parlaven de les seves mares, començaven la frase dient: "la meva mare, Alsalcia…". I jo, contenta d'escoltar a les meves àvies parlant de les seves mares i el seu nom tan original. 

Fou ma mare qui em va despertar del meu somni o de la meva sordesa. El cas és que ja adolescent vaig descobrir que les meves àvies no tenien el mateix nom. De fet, una es deia Juliana i l'altre es deia Maria. I Alsalcia? Per què les anomenaven Alsalcia, si no s'ho deien? ma mare, entre estupor i sornegueria, em va explicar que quan les àvies nombraven a les seves mares, s'havien acostumat a dir: "ma mare, al cel sia…", com a mode de veneració, de record i de respecte.

La iaia segons l'Anna Portet

He demanat a diverses persones de l'entorn de la meva àvia què en pensen d'ella. La primera en respondre a aquesta crida va ser l'Anna Portet. Diu així:

"De la tieta Roser, jo en tinc uns records molt positius i bonics de quan érem petits, els meus records d'ella:

 - Una dona molt oberta, enèrgica, riallera, tendre, afectuosa, generosa, treballadora, presumida, elegant, molt alegre, dinàmica, arriada, parladora.....

 Jo recordo que quan érem petites anàvem molt sovint a les plantes a veure els tiets i a berenar, sempre hi havia algun o altre tiet i altres dels cosins que ens hi trobàvem, i quan s'hi ensopegaven les germanes era un festival assegurat, un fart de riure i recordo que explicava coses molt interessants, no recordo quines eren, però sé que me l'escoltava molt atentament quan parlava ella.

 Quan jo era petita ja em donava la sensació que era una dona molt avançada per la seva època, que es feia respectar i compartia tot el seu saber d'una manera planera.

 Una barreja d'elegància i senzillesa.

 Sempre hi havien petons i un somriure, jo personalment m'hi trobava molt a gust.

 Té un riure encomanadís, com ses germanes, era un no parar d'explicar històries, jugar i riure.

 Recordo les fontades que fèiem i després quan fèiem la trobada a la torre que tenien amb el tiet Pepito a Taradell, anar allà per mi era un privilegi i ella estava taaaant contenta que hi anéssim, quan  arribàvem era un esclat d'alegria, et senties ben rebut i que formaves part d'una gran família que s'estimava.

 La festa no s'acabava mai, quan vàrem deixar de fer aquelles trobades familiars jo les vaig trobar a faltar molt.

 Recordo que li agradava molt jugar a la petanca, ella i el tiet Pepito en sabien molt.

 Em sento molt afortunada de tenir aquests referents tant positius, les vivències amb els tiets i tietes de les plantes, fos on fos, unes experiències úniques, una gran escola i riquesa de valors molt humans, mira...... tot escrivint-ho m'emociono i tot! Sóc de llàgrima fàcil!"

Cabells crepats

En posts anteriors ja m'havia fet ressò del material emprat per tenir uns cabells exuberants (si, si, el secret són els rulos). I si, la meva àvia Sempre ha portat els cabells crepats, tenint present que aquest sempre vol dir des que tinc ús de raó. 

Instruccions: un cop els cabells acabats de rentar, s'assequen amb els rulos posats. Després, es treuen els rulos un a un, s'hi fan unes passades màgiques amb un raspall, i heus aquí el resultat: cabells crepats! 
Les variants:

Cabells crepats per anar per casa: s'acompanyen amb una bata de colors vius (si pot ser que sembli un jardí florit), lligada a la cintura, i unes esperdenyes còmodes.

Cabells crepats per sortir al carrer: s'acompanyen amb una bona dosi de joies (arracades de perla, un penjoll, i algun anell), un vestit florejat (no del rotllo jardí florit, sinó de pintura impressionista), i uns bons talons. 

En qualsevol dels dos casos, el resultat és excepcional, i en cap dels dos casos, es té present la moda actual. Que ara les actrius més famoses del star system els porten llargs, allisats i planxats al màxim? Que ara estan de moda els arrissats? És indiferent. La iaia ha eludit totes les modes puntuals, i s'ha forjat el seu propi estil. I amb molt de gust.