És Nadal. Mentre tots fan la becaina amb la panxa plena o miren una pel.lícula de Disney on els gossos parlen, la iaia, la meva neboda i jo juguem al parxís. Anem tirant els daus i movent les fitxes. La Beth, la neboda, amb quatre anys, és anàrquica i no té en compte els torns, ni els daus, tot i que intenta comptar bé, amb la millor de les intencions. De tant en tant juga, de tant en tant mira la tele que les seves germanes i els seus cosins tenen engegada massa a la vora i massa alta. De cop i volta, ens diu que ha guanyat la partida! Evidentment té les fitxes sobre el tauler, i cap ha complert els requisits del joc per anar a casa i guanyar la partida. La iaia no ha deixat que jo li matés la fitxa que em tocava, li ha anat parlant, encoratjant-la l'estona que jugava, i guiant-li les fitxes per tal que aconseguís les millors tirades. La iaia, però, ha continuat jugant amb mi, més ben dit contra mi, impassible, tirant sempre en el seu torn i intentant jugar tan bé com li ha estat possible.
Amb la seva malaltia, amb els anys que li han doblegat les articulacions, amb la memòria cada cop més escassa, s'ho ha manegat per jugar una partida de parxís amb mi, fer creure a la Beth que jugava bé i ajudant-la sempre que ha pogut, i guanyant-me la partida! Mai deixa de sorprendre'm i de fer que l'estimi més i més cada dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada