Alzheimer

Alzheimer

Avui els meus pares m'acaben de dir que la iaia té Alzheimer. Ja ens ho temíem. Fa temps que té pèrdues de memòria, repeteix les preguntes molt sovint, i sembla que estigui en una altra banda. I què carai, té 86 anys i fins ara una salut de ferro, però té ja 86 anys!

La meva àvia és el meu ídol.Una dona forta, amb molt de caràcter, i orgullosa de ser qui és i de viure on viu i com viu.

Les germanes malaltes
Els dilluns a la tarda, ma mare porta a la iaia a Roda. Va a veure a la seva germana gran, la tieta Magda. Fa temps que està en una cadira de rodes, pobreta. I la meva àvia, hi està algunes estones, la passeja amunt i avall, li deu donar un xic de conversa, i la iaia torna a casa. 
La iaia també sap que una altra de les seves germanes està sola a casa seva, perquè el seu marit està ingressat en un hospital.
La iaia avui ha sabut que la seva germana petita és a l'hospital, curant-se d'una bronquitits que no li acaba de passar del tot.
A casa, quan li pregunto per les seves germanes, ella m'explica que va a veure a la seva germana Magda, que està en cadira de rodes. Que potser li demanarà per anar a viure a casa la tieta Mercè, per poder-li fer companyia, perquè viu sola. No recorda a la tieta Pepita, que és amb la que sempre havien fet més coses juntes.
La meva àvia diu que ella té sort que hagi arribat a tenir tants anys sense estar malalta.
Què és el que vol saber la meva àvia i què és el que sap de la seva malaltia? Res o tot?

Saludant desconeguts
Avui hem sortit a donar un volt amb la iaia. Pels carrers del voltant de casa seva. Hi havia força gent que la saludava i la felicitava pel seu sant. Santa Roser. I ella, molt educada, els hi tornava la salutació, els hi agraïa la felicitació i continuava caminant, agafada de bracet, amb pas lent però segur. Estic convençuda que no sabia qui eren, totes aquelles persones que la saludaven. Sé que no els ha recaonegut, però ella feia com si els conegués. Gent de tota la vida, que en diem. Gent que ha despatxat moltes vegades al forn de pa, gent amb qui s'ha trobat sovint pel carrer, persones amb les quals havia xerrat de tot i de res... ara són uns desconeguts totals per a ella. 
Quan ja tornàvem cap a casa, ens ha passat pel costat un senyor gran que anava amb cadira de rodes. Una dona de mitjana edat menava la cadira i parlava animadament amb una altra dona més jove que caminava al seu costat. El senyor gran estava absort, fixant la vista a l'infinit. De cop i volta, just quan passem pel seu costat, la meva àvia ha saludat efusivament al pobre home. "adéu, que vagi bé!", li ha dit, alçant la ma per fer-li una bona salutació. L'home ha continuat el seu camí, absort en nosequè; les dones que l'acompanyaven han mirat estranyades a la iaia i han continuat xerrant altra vegada entre elles al cap d'un segon. La meva àvia m'ha dit, compungida: "pobre noi, tan simpàtic que era, de jove!".
M'agradaria tant saber a qui és capaç de reconèixer i a qui no! Quins són els paràmetres que marquen el cervell? 

El jersei vermell
Vermell, vermell, vermell. El color preferit de la iaia. Si fós per ella ho tindria tot de color vermell. Vermell sang, vermell roig, vermell llampant. Res de colors discrets. I els jerseis també han de ser vermells. Avui li he vist portar un jersei que fa anys i panys que porta per estar per casa. Vermell, evidentment. Ara ja el porta perquè sempre té fred, sobretot a la nuca, em diu. I aquest jersei és calent, calent. Ara el porta i tan li fa si li combina o no. De fet, des que la malaltia s'ha fet present a les nostres vides, la iaia s'ha tornat molt naïf. Sembla un anunci de roba de nena, que combina quadres amb ratlles, estampats i puntets multicolors. Però el seu jersei, de color vermell. Jo recordo que aquest jersei m'ha acompanyat a la majoria d'etapes de la meva vida. Ja en tinc record en la meva infantesa, m'ha seguit a l'adolescència i el tinc ben present en la meva maduresa. 
Fa anys, a la iaia li agradava aquest jersei pel color i pequè abrigava. Avui li agrada perquè l'abriga i l'ha trobat en el penjador de sempre.
"Iaia, quants anys fa que tens aquest jersei?"
"Ui, molts... potser 2 o 3!"
"???? !!!!"

Els carrers

"Iaia, avui he anat a comprar unes estovalles."
"On hi has anat?"
"Al carrer Pla de Balenyà."
"I on és, això?"
"Al centre de Vic, saps el carrer Nou?"
"No, no sé pas com anar-hi, no recordo el nom de cap carrer."
No sé dir com em sento: atordida, estupefacta, abatuda, incrèdula... la iaia no recorda cap dels carrers pels quals ha transitat tota la seva vida. Cap. Aquells carrers que la veien ben mudada i elegant, amb talons, faldilla voleiant, jaqueta i el cabell acabat de crepar. Aquells carrers on hi trobava aquella veïna que li explicava una xafarderia, o aquella coneguda que li deia "sempre fas goig, Roser!". I ella, saludava a una i altra, i continuava fent camí cap a casa, carregada amb alguna bossa plena de peix o de pomes. I passava pel carrer Pla de Balenyà i pel carrer Nou, amunt i avall, amunt i avall...
Ben mirat, tampoc sé perquè m'estranya tant, tot plegat. Si la trobo perduda dins del seu pis, per què m'hauria d'estranyar que no recordi cap carrer?

Silencis a taula
A casa no hem estat mai callats a l'hora dels àpats. Som una família de xerraires, ens agrada enraonar, explicar-nos coses. No som d'aquelles famílies que quan estan assentats a taula mengen i callen. Ara, continuem igual. Excepte la iaia. La iaia calla. Està absent gran part de l'àpat. Mirada buida, va menjant el que ha anat esmicolant a trossets petits, doncs les dents que li queden ja no són els que eren. Jo acostumo a seure al seu costat. Estic distreta escridassant als meus fills perquè seguin bé, perquè mengin bé, perquè no beguin aigua que els hi tregui la gana... de tant en tant miro a la iaia. Quan se n'adona que me la miro, li pico l'ullet. I ella me'l pica a mi. D'aquesta manera, sé que hi és, que no necessita participar d'una conversa, però que és aquí. Tot i que molt em temo que no sempre hi  és. 

Palplantada al passadís
Arribo a casa la iaia. Tinc claus, de manera que no truco. Com sempre, esverada, obro la porta d'una revolada. "Hola, iaia!". Giro el cap a dreta i esquerre, mirant de localitzar-la. I ella és allí, palplantada al passadís. El primer dia que la hi vaig veure, em pensava que es dirigia cap a alguna banda del seu pis. El segon dia vaig sospitar. A partir del tercer, tinc la seguretat que passa estones al passadís, palplantada, perquè no sap on és, ni què ha de fer, ni què hi fa allà, ni cap on hauria d'anar. 
Aquestes despistades cada vegada són més freqüents. I t'acostumes a trobar-la allà. I ho normalitzes. Els homes tenim una capacitat innata per encarar noves situacions. El que no sé és si la gent amb Alzheimer continua amb aquesta capacitat innata d'adaptació a les noves situacions, o si simplement hi són sense ser-hi. 

Abraçades i petons
Abans de la malaltia, la meva àvia era més aviat esquerpa a l'hora de fer abraçades i petons. Com a dona forta que era, sempre va preferir no mostrar febleses; i temps ha, la demostració dels sentiments era considerat un signe de feblesa. Per tant, tot i que jo sabia del cert que la meva àvia m'estimava, també acceptava amb normalitat els seus petons i abraçades generalment minsos.
Des que té la malaltia, aquesta part ha canviat molt. Desconec quin percentatge és degut a la malaltia, i quin als medicaments que ajuden, a ella i als del seu entorn, a portar-la millor. El que si sé és que quan et veu es desfà a petons. M'encanta acostar-m'hi, perquè em petoneja amb aquells petonets petits i seguits a la galta. M'agrada abraçar-la, envoltar-la ben bé, perquè ella, agraïda, em correspon amb una llarga abraçada, tot i que amb moltes tremolors. 
Voldria que la malaltia no li hagués atacat la memòria, voldria que la malaltia desapareixés. Com que sé que això no passarà, gaudeixo d'aquests instants de complicitat i tendresa.

Qui és, aquesta?
Avui amb la iaia hem mirat fotos. En totes hi surt ella. Les tinc guardades al meu portàtil, i les vaig posant a les entrades que faig en aquest blog. 
En qüestió de deu minuts, que és el temps que hem estat mirant-les, la iaia m'ha repetit les següents frases:
- "Ai quina il.lusió que em fa, veure aquestes fotografies!"
- "I ja t'hi caben totes, aquí dintre aquesta cosa tan prima?"
- "Aquesta també sóc jo?!"
N'hem vistes moltes, de fotografies, de gran part de les etapes de la seva vida. En blanc i negre, de quan era jove i tenia  la filla petita, o feien un dinar al camp amb carmanyola amb tots els seus germans. Ja de més gran, fent la seva "pose" característica, ben mudada per anar a algun dinar o sopar, o en alguna de les escapades que van fer amb l'avi, en autobús per mig Europa. 
De sobte, he obert una foto. Era una on hi sortíem la meva àvia i jo. Ens l'havien tirat l'any passat. Totes dues sortíem sonrients, mirant a càmara i agafades per la cintura. La iaia s'ha reconegut immediatament. Però m'ha preguntat, dubitativa: "Qui és, aquesta?". No ha reconegut a la persona que hi tenia al costat. Buf! Se m'ha quedat el cor encongit.

Absència presencial
Mirada perduda. Buida. Perduda. Perduda. No hi han sentiments, ni emocions. Tan sols uns ulls mirant a l'infinit. Més enllà d'on som nosaltres. 
La iaia, quieta. Assentada a la cadira. Les cames juntes, les mans sobre la falda. L'esquena un xic encorbada. I la mirada perduda. 
No hi és, però no sé on és. Ella no sap on és, però tan li fa. 
Aquells ulls de tots colors, que tan m'havien guiat. El color de mel, de blau del cel i de roigs de passió. Els colors encara hi són, però ja no hi puc veure tenacitat, ni enginy, ni joia, ni treball. 
La miro sense que em vegi. I ella hi és però no hi és. És la meva àvia però no aquella que havia conegut. Me l'he de reinventar.
És la seva absència dins de casa seva.
La meva àvia que hi és sense ser-hi, amb la seva absència presencial. I la recordo. I me l'estimo. Com abans i com ara.

Maleïda malaltia
Fet 1: la iaia va perdent la memòria a curt termini. No recorda que m'acaba de preguntar quants dies ens quedarem aquí, i ja m'ho torna a preguntar. Maleïda malaltia. 
Fet 2: la iaia encara recorda els seus moments antics, quan trescava pels camps en companyia dels seus germans.
Fet 3: quan li demano com em dic, em contesta que no ho sap.
Fet 4: no pateix. No pateix quan és conscient que no recorda coses que hauria de recordar. O no pateix perquè ja no ho recorda. I tan li fa. 

La seva absència de patiment és el que em tranquilitza, el que em fa pensar que potser aquesta maleïda malaltia, encara que maleïda, és una forma dolça d'anar-te apagant. Ella no pateix. Els del seu voltant, si. És dur entendre que aquella persona amb la que has conviscut tota la vida, que t'ha ajudat, jugat amb tu, pentinat, fet el dinar, renyat, abraçat... ja no sap ni com et dius. Maleïda malaltia embolcallada de dolça penombra.