Saludant desconeguts

Avui hem sortit a donar un volt amb la iaia. Pels carrers del voltant de casa seva. Hi havia força gent que la saludava i la felicitava pel seu sant. Santa Roser. I ella, molt educada, els hi tornava la salutació, els hi agraïa la felicitació i continuava caminant, agafada de bracet, amb pas lent però segur. Estic convençuda que no sabia qui eren, totes aquelles persones que la saludaven. Sé que no els ha reconegut, però ella feia com si els conegués. Gent de tota la vida, que en diem. Gent que ha despatxat moltes vegades al forn de pa, gent amb qui s'ha trobat sovint pel carrer, persones amb les quals havia xerrat de tot i de res... ara són uns desconeguts totals per a ella. 
Quan ja tornàvem cap a casa, ens ha passat pel costat un senyor gran que anava amb cadira de rodes. Una dona de mitjana edat menava la cadira i parlava animadament amb una altra dona més jove que caminava al seu costat. El senyor gran estava absort, fixant la vista a l'infinit. De cop i volta, just quan passem pel seu costat, la meva àvia ha saludat efusivament al pobre home. "adéu, que vagi bé!", li ha dit, alçant la ma per fer-li una bona salutació. L'home ha continuat el seu camí, absort en nosequè; les dones que l'acompanyaven han mirat estranyades a la iaia i han continuat xerrant altra vegada entre elles al cap d'un segon. La meva àvia m'ha dit, compungida: "pobre noi, tan simpàtic que era, de jove!".
M'agradaria tant saber a qui és capaç de reconèixer i a qui no! Quins són els paràmetres que marquen el cervell? 

Sentència

Recordo un dia que la iaia va arribar a casa. Tornava de comprar. I ens va explicar que s'havia trobat una coneguda, al centre de la ciutat. Aquesta coneguda, de l'edat de la iaia més o menys, tenia un marit que s'acabava de recuperar d'un atac de cor. La iaia ens va explicar que li havia preguntat pel seu home, i la dona li havia dit que ara ja es trobava bé, que havia estat un gran ensurt, però que ara es trobava molt millor. Tot seguit, la meva àvia li espeta aquesta sentència: 

"Heu estat de sort, un altre dia se t'hi pot quedar per una cosa més insignificant!"

Encara recordo que ma mare, ma germana i jo, li vam etzibar a la iaia que aquestes coses no es podien dir, que s'havia passat tres pobles amb la frase "d'ànims". Però ella, estranyada de la nostra reacció, ens va dir que no havia dit cap mentida, que podia ben ser que aquell home es morís per culpa d'una malaltia menys greu. Com que nosaltres sabíem que no la faríem canviar d'opinió ni en un miler d'anys, vam callar, guardant-nos a dins un xic de sorpresa i un xic d'admiració per la iaia, doncs no crec que gaire gent pugui dir alguna cosa d'aquestes a la cara i quedar-se tan fresca.

De tant en tant, m'agrada imaginar-me la cara de la pobre dona amb un marit que havia patit un atac de cor. Ulls esbatanats, boca amb mandíbula desencaixada, i incapaç d'articular ni un sol mot. Desconec totalment si el pobre home es va morir d'un atac de cor, o d'alguna malaltia menys greu, tal com havia sentenciat la meva àvia.