Família

La iaia dels meus fills

Aquest blog està dedicat a la meva àvia. Però avui vull parlar de l'àvia dels meus fills: la meva mare. La meva mare també és la iaia perfecte. És positiva, riallera, i li encanta jugar amb els seus néts. Mai té un no per a ells. I, és clar, els seus néts saben que arribar a casa de la iaia Anna és fer festa grossa. La meva antiga habitació, actualment el cuarto de la planxa, esdevé el camp de batalla on totes les joguines rodolen pel terra, i no hi ha ningú que els hi digui que ho endrecin de seguida. El menjar és més bo i es menja més depressa si l'àvia te'l talla a trossets mil.limètrics i a més te'l peix. Passejar amb la iaia Anna és divertit, perquè també implica córrer, saltar, riure i jugar. La iaia et deixa veure la tele mentre menges, quan saps que a casa ho tens prohibit. Els meus fills es deleixen per estar sempre amb la iaia Anna, a qui adoren! I no m'extranya!

Ai, les iaies! aquestes persones adorables que et mimen i tenen temps per jugar amb tu! Quina sort tenir-ne!

El 1500 de l'avi Pitu

Un 1500. L'avi Pitu tenia un 1500. Era un cotxe…gros? gran? senyorial? pesat? i blanc! I ja tenim a l'avi Pitu i a la iaia Roser, asseguts als seients de davant del cotxe, tot cofois, preparats per anar a donar un volt. L'avi al volant, un volant prim i de gran diàmetre (just al contrari dels actuals). La iaia al costat: cabells crepats, vestit de festa, i tota ufana, preparada per dirigir (ajudar?) en Pitu a complir el codi de circulació. A l'avi no li agradava anar depressa. De fet, li agradava anar a poc a poc. I les cues que provocava darrera seu podien ser força llargues. La iaia, impassible, al seu costat, seriosa i concentrada. 

Recordo que nosaltres, la meva germana i jo, anàvem a darrera, a vegades. Sense cinturons ni cadiretes, en aquella època no existien. Els seients de darrera, evidentment, també eren amples i cal dir que còmodes. Al mig, hi havia una obertura que podia fer de reposabraços, però que ma germana i jo empràvem per jugar. Amunt i avall, obrim i tanquem… i rèiem, i cridàvem. Perquè érem dues nenes petites i tot ens feia gràcia. Al cap de pocs minuts d'escoltar el nostre xivarri, sentíem que l'avi li deia a la iaia: "no els hi pots dir que callin?". La iaia, aliena a la pregunta del seu home i als nostres crits, continuava mirant cap endavant, impassible, intentant guiar i deixant que les seves nétes continuessin divertint-se.

Sentència

Recordo un dia que la iaia va arribar a casa. Tornava de comprar. I ens va explicar que s'havia trobat una coneguda, al centre de la ciutat. Aquesta coneguda, de l'edat de la iaia més o menys, tenia un marit que s'acabava de recuperar d'un atac de cor. La iaia ens va explicar que li havia preguntat pel seu home, i la dona li havia dit que ara ja es trobava bé, que havia estat un gran ensurt, però que ara es trobava molt millor. Tot seguit, la meva àvia li espeta aquesta sentència: 

"Heu estat de sort, un altre dia se t'hi pot quedar per una cosa més insignificant!"

Encara recordo que ma mare, ma germana i jo, li vam etzibar a la iaia que aquestes coses no es podien dir, que s'havia passat tres pobles amb la frase "d'ànims". Però ella, estranyada de la nostra reacció, ens va dir que no havia dit cap mentida, que podia ben ser que aquell home es morís per culpa d'una malaltia menys greu. Com que nosaltres sabíem que no la faríem canviar d'opinió ni en un miler d'anys, vam callar, guardant-nos a dins un xic de sorpresa i un xic d'admiració per la iaia, doncs no crec que gaire gent pugui dir alguna cosa d'aquestes a la cara i quedar-se tan fresca.

De tant en tant, m'agrada imaginar-me la cara de la pobre dona amb un marit que havia patit un atac de cor. Ulls esbatanats, boca amb mandíbula desencaixada, i incapaç d'articular ni un sol mot. Desconec totalment si el pobre home es va morir d'un atac de cor, o d'alguna malaltia menys greu, tal com havia sentenciat la meva àvia.

Les meves besàvies (no) es deien igual
Durant molt de temps (he de reconèixer que durant força anys), em pensava que la mare de la meva àvia materna i la mare de la meva àvia paterna es deien igual. Quina casualitat, sempre pensava jo, de petita, quan escoltava a les meves àvies parlar de les seves mares! Les meves besàvies tenen el mateix nom! I, a més, tenen un nom molt original, mai l'he sentit a cap altra banda!

Sempre que les meves àvies parlaven de les seves mares, començaven la frase dient: "la meva mare, Alsalcia…". I jo, contenta d'escoltar a les meves àvies parlant de les seves mares i el seu nom tan original. 

Fou ma mare qui em va despertar del meu somni o de la meva sordesa. El cas és que ja adolescent vaig descobrir que les meves àvies no tenien el mateix nom. De fet, una es deia Juliana i l'altre es deia Maria. I Alsalcia? Per què les anomenaven Alsalcia, si no s'ho deien? ma mare, entre estupor i sornegueria, em va explicar que quan les àvies nombraven a les seves mares, s'havien acostumat a dir: "ma mare, al cel sia…", com a mode de veneració, de record i de respecte.

La meva àvia segons l'Anna Portet

He demanat a diverses persones de l'entorn de la meva àvia què en pensen d'ella. La primera en respondre a aquesta crida va ser l'Anna Portet. Diu així:

"De la tieta Roser, jo en tinc uns records molt positius i bonics de quan érem petits, els meus records d'ella:

 - Una dona molt oberta, enèrgica, riallera, tendre, afectuosa, generosa, treballadora, presumida, elegant, molt alegre, dinàmica, arriada, parladora.....

 Jo recordo que quan érem petites anàvem molt sovint a les plantes a veure els tiets i a berenar, sempre hi havia algun o altre tiet i altres dels cosins que ens hi trobàvem, i quan s'hi ensopegaven les germanes era un festival assegurat, un fart de riure i recordo que explicava coses molt interessants, no recordo quines eren, però sé que me l'escoltava molt atentament quan parlava ella.

 Quan jo era petita ja em donava la sensació que era una dona molt avançada per la seva època, que es feia respectar i compartia tot el seu saber d'una manera planera.

 Una barreja d'elegància i senzillesa.

 Sempre hi havien petons i un somriure, jo personalment m'hi trobava molt a gust.

 Té un riure encomanadís, com ses germanes, era un no parar d'explicar històries, jugar i riure.

 Recordo les fontades que fèiem i després quan fèiem la trobada a la torre que tenien amb el tiet Pepito a Taradell, anar allà per mi era un privilegi i ella estava taaaant contenta que hi anéssim, quan  arribàvem era un esclat d'alegria, et senties ben rebut i que formaves part d'una gran família que s'estimava.

 La festa no s'acabava mai, quan vàrem deixar de fer aquelles trobades familiars jo les vaig trobar a faltar molt.

 Recordo que li agradava molt jugar a la petanca, ella i el tiet Pepito en sabien molt.

 Em sento molt afortunada de tenir aquests referents tant positius, les vivències amb els tiets i tietes de les plantes, fos on fos, unes experiències úniques, una gran escola i riquesa de valors molt humans, mira...... tot escrivint-ho m'emociono i tot! Sóc de llàgrima fàcil!"

La tieta Antònia

Quan arribes a les Plantes, la persona que et ve a rebre sempre és la tieta Antònia. La iaia i la tieta Antònia són cunyades. La tieta és la vídua del germà gran de la iaia, el tiet Jaume. Seguint la tradició catalana, el germà gran, l'hereu, és el que es va quedar a viure amb la seva família a la casa de pagès. Però la resta de germans i les seves famílies hi han anat centenars, milers de vegades, a les Plantes, i sempre han tingut una molt bona rebuda. 

La tieta Antònia, amb la seva mirada clara, sense riure massa ni massa poc, amb la seva tendresa i amabilitat, et fa sentir com a casa des del primer moment. I ens posem a caminar, ara anant a veure els cavalls que pasturen al camp, ara passejant tranquilament collint gallarets i endevinant si són gall, poll o gallina. Amb passes lentes, tranquilament, disfrutant de l'entorn, aspirant l'aire fresc, contemplant sense saber-ho els colors que t'ofereix el dia.

Després, ja prop de casa, la tieta t'ofereix alguna cosa per beure i per menjar, la iaia agafa alguna flor (amb l'estira i arronsa d'una i altre, ja que la iaia en vol una i la tieta sempre n'hi ofereix més). I d'aquesta manera, plàcidament, veiem passar la tarda. No hi han converses llargues, sinó més aviat frases curtes, d'aquelles que et diuen que la iaia i la tieta ja n'han passat de tots colors, acceptant el que la vida els hi ha donat, i gaudint de les coses importants de la vida.

Les Plantes (1)

La llar. Sense cap mena de dubte. La llar de la iaia. Venint de Vic, passant per Roda, trenquem direcció Manlleu, deixem el Bac de Roda a l'esquerre, les escoles a la dreta i, en un petit trencant a la dreta, enfilem camí cap a les Plantes. Pugem, pugem, per un camí ara més o menys asfaltat i amb amplada per un sol cotxe. A banda i banda, les margues típiques de la comarca, gallarets, farigola, molta farigola, i aquelles petites flors blaves que sempre collia quan era petita. Al final del camí, una esplanada. Un gos, a vegades gran i negre, a vegades petit i blanc, sempre ens dóna la benvinguda (o ens pregunta què carai hi fem allà). A l'esquerre, un estable de cavalls. Just al costat, la casa. La llar. La masia. Allà on la iaia va néixer, on van néixer ella i tots els seus germans, on van riure i plorar, patir gana i jugar. 

Sempre que sóc a la Plana, intento anar a les Plantes amb la iaia. Ella, contenta, puja al meu cotxe amb una bossa plena de pa sec pels cavalls, i marxa de les Plantes amb uns branquillons de farigola a la ma. El sentiment d'alegria, de felicitat incommensurable que desprèn el seu cos quan obre la porta del cotxe per tornar a trepitjar els entorns de la seva llar, es pot gairebé palpar. 

Germans i descendència
La meva àvia té nou germans. O sia, que són deu. Cinc nois i cinc noies. Ara els que estan vius (la majoria) ronden la vuitantena. Bons gens! Tots els germans van tenir parella i descendència. Però la família nombrosa no va quallar dins de la seva memòria, i alguns dels germans han tingut fills únics, d'altres dos, tres fills. Em sembla que els que n'han tingut més han estat els tiets de França (els franxutis, com anomenem als nostres parents que viuen a França), amb quatre fills. 

Tanmateix, tot i que la descendència dels germans no ha estat molt nombrosa, com que multipliquem per deu, quan ens reunim tots plegats fem una bona fila, arribant a un centenar de gent, entre cosins i fills de cosins. No sé quant de temps fa que vam començar a instaurar les cosinades. Potser uns quinze anys. Algú va decidir intentar reunir a tots els descendents dels avis de les Plantes, i des de llavors, les trobades són amenes i divertides. Espero que continuïn durant molt i molt anys!

No "maxis"...
Tot és relatiu. Fa 60 anys, anar de Vic a Barcelona es considerava un viatge llarg. Fa 40 anys, voltar per Europa era com haver recorregut el món. Ara els meus fills de 7 i 5 anys ja han travessat l'Atlàntic, i el viatge en avió és com un joc per ells, de fet em pregunten perquè no anem en coet.

Fa 40 anys, els meus avis s'havien passejat per Europa en autobús, xino-xano, amb guia que els portava de la ma als racons més turístics. Moltes hores de carretera, xerrades amb amics, hotels per descansar i unes quantes fotos amb una Polaroid. Un any França, l'altre Alemanya… la iaia sempre ens diu que ha viatjat per tot arreu. 

Un dels estius en que van marxar, jo era molt petita i estava acostumada a la seva companyia. La iaia sempre m'explica que, quan van tornar i jo la vaig veure, vaig córrer cap a ella, i li vaig agafar ben fort les faldilles. "No "maxis…"" li vaig dir. "No, iaia, no tornis a marxar, que t'he trobat molt a faltar", li volia dir. Jo no recordo aquest moment. O millor dir, m'he apropiat del record que té del moment la meva àvia. I m'agrada pensar-hi. Segur que va ser ben bé tal com ella explica.

Les lloques

Era automàtic. Sempre que quedàvem en alguna celebració i s'ajuntaven les cinc germanes, totes cinc es posaven a parlar i riure a la vegada. Somreien, es deien "mira que guapa, la pilla!", "oita, quina jaqueta més xula!", "apa, noia, que mudada!"… i vinga a riure! I era un riure que s'encomanava. S'encomanava tant! Semblaven lloques! totes cinc irradiaven cares de felicitat, es miraven, xerrotejaven, i reien! No és que xerressin de temes importants, només veient-se, saludant-se a la seva manera, ja s'hi trobaven bé, fós on fós! Mai he sabut amb seguretat si se'n fotien les unes de les altres, començant per elles mateixes, o si es tiraven aquells "piropos" realment. 

Les lloques (2)

la tieta Magdalena, la iaia Roser, la tieta Mercè, la tieta Dolors i la tieta Pepita. Totes juntes. Totes 5. I quin fart de riure que es feien! Per tot, per res! Una amistat, una companyonia, una seguretat… tot això irradiaven quan se les veia juntes! La més vergonyosa, la més mudada, la més trapella, la del riure més estrident i la més petita. Totes cinc compartien records, dolços i amargs, de la seva infantesa. Els que sortien a les converses i els que es guardaven en un racó ben endins de la seva ànima. Però totes cinc juntes eren com una estrella brillant de cinc puntes que s'enfortia cada cop que les cinc puntes s'acostaven. I brillaven amb llum pròpia.