Ballem?

A la meva àvia li encanta escoltar música. Quan vaig a casa seva, sovint veig que té posat un CD de sardanes o un de valsos. A tot volum. I ella feinejant per casa. Però a mi em sembla que sempre s'ha reprimit ballar. El meu avi no era bon ballador. Bàsicament, es movia 10 cm cap a una banda, 10 cm cap a l'altra banda, i et feia parar, alegant que estava marejat. I això en el millor dels casos, és a dir, durant els casaments de familiars! La meva àvia es delia sempre per ballar, tot i que intentava mantenir aquest desig en secret. Ballar no és seriós, i a determinada edat no cal perdre els temps en aquestes foteses. Per això, quan jo anava a casa seva i escoltava la música, l'agafava per la cintura, ens donàvem la ma (em sembla que ella feia d'home), i començàvem a dansar, donant voltes sense parar, rient plegades, i intentant uns passos que ella donava segura i jo intentava seguir. Són aquells moments dolços que t'ofereix la vida. Aquells moments que val la pena tenir. Hi havia complicitat en els gestos i les rialles, i el convenciment de que cal aprofitar les estones alegres que t'ofereix la vida. Un cop acabada la música, la meva àvia tornava a posar-se la cuirassa de senyora gran i seriosa, i continuava planxant, o endreçant, o cuinant. Però amb un bri més d'alegria dins del cos.

Pastís de llimona

Prop de casa la iaia hi ha una pastisseria d'aquelles de tota la vida, que fan pastissos dels de tota la vida. La meva àvia és fan indiscutible d'un d'aquests pastissos: el de llimona. Fa molts anys, la iaia el va comprar per primer cop per alguna celebració familiar. Des de llavors, a casa seva sempre hi ha com a mínim un bocí d'aquest pastís de llimona. És indiferent que sigui tardor o primavera, hivern o estiu. És igual el dia de la setmana que sigui. Al congelador, sempre hi ha un tros de pastís que t'espera per postres. 

I què el fa tan especial? Quan li preguntes a l'àvia, ella, tota seriosa, et diu "perquè és molt bo". Curt i ras. Per què sempre li donem voltes a les coses que ens passen? Això és el que m'agrada de la meva àvia. Encara que li compris el catalogat com el millor pastís del món, ella se'l mirarà amb desdeny, i continuarà amb una lleialtat absoluta cap al seu millor pastís del món: el pastís de llimona de tota la vida, que pot comprar a la pastisseria de tota la vida.

Els cabells cap a un costat

Jo sempre he portat els cabells fets un desastre. Sóc de les que quan porta els cabells llargs, els vol curts (per tant me'ls tallo "a lo garçon"), i quan els porta curts els vol llargs (per tant me'ls deixo créixer). Total, que normalment, entre les dues fases, es pot dir que m'he pasat la vida portant mitja "melena". A més a més, també tinc la sort de que els cabells no els tinc ni estirats ni arrissats, sinó que els tinc força rotllo fregalls-i-com-aconsegueixo-que-aixo-del-cap-sigui-bonic.

Però sempre, sempre, que baixava a casa la iaia, amb mitja melena o inclús un xic més llargs, ella em posava davant del mirall del rebedor, me'ls recollia, i els portava tots cap a un cantó. Sempre em deia que així és quan els cabells es veuen més elegants.

Estic convençuda que algunes de les actrius de les pelis d'abans (aquelles que no es despentinaven encara que un camió les atropellés), portaven els cabells d'aquesta manera, i la meva àvia se'n va enamorar.

I del que sempre he estat convençuda és de que l'amor és cec, perquè comparar els meus cabells acabats de rentar, estarrufats sobre el meu cap sense ordre ni sentit, amb el de les actrius de Hollywood, té molt de mèrit. Gràcies, iaia!

Per cert, mai va aconseguir que jo els portés com ella hauria volgut.

En Tyrone Power

Tyrone Power, però pronunciat no a l'anglesa, sinó a la catalana: en Tirone Pouer, pronunciant totes les vocals i totes les consonants, com ha de ser. A la meva àvia li agradava l'actor Tirone Pouer. Bé, de fet, no li agradava l'actor, li agradaven els personatges que en Tyrone Power representava. Li agradava aquell heroi que sempre anava ben clenxinat, encara que s'hagués barallat a capa i espasa amb el dolent de la pel.lícula durant més de cinc minuts; aquell noi que sempre portava la camisa blanca neta i planxada, igual que els pantalons (o les malles), encara que fós un proscrit i el sabó no existís en l'època representada; aquell guaperes que besava a l'actriu just quan la peli s'acabava, però no amb un petó de veritat, sinó amb un petó de pel.lícula estàtic, sense moviment mandibular, segons abans que a la pantalla es veiés el "The end". 

A la meva àvia no li agraden les pel.lícules d'ara, que no entén, on hi passen coses catastròfiques (ja sigui dins d'un llit o en una altra galàxia), i on els actors van bruts i fan patir o diuen bromes que no fan gràcia. Les pel.lícules d'abans si que eren pel.lícules, fàcils d'entendre i de gaudir: el bo, el dolent i la donzella. I apa, quan s'ha acabat la peli, tornada a la dura realitat. Potser té raó.