Jo sempre he portat els cabells fets un desastre. Sóc de les que quan porta els cabells llargs, els vol curts (per tant me'ls tallo "a lo garçon"), i quan els porta curts els vol llargs (per tant me'ls deixo créixer). Total, que normalment, entre les dues fases, es pot dir que m'he pasat la vida portant mitja "melena". A més a més, també tinc la sort de que els cabells no els tinc ni estirats ni arrissats, sinó que els tinc força rotllo fregalls-i-com-aconsegueixo-que-aixo-del-cap-sigui-bonic.
Però sempre, sempre, que baixava a casa la iaia, amb mitja melena o inclús un xic més llargs, ella em posava davant del mirall del rebedor, me'ls recollia, i els portava tots cap a un cantó. Sempre em deia que així és quan els cabells es veuen més elegants.
Estic convençuda que algunes de les actrius de les pelis d'abans (aquelles que no es despentinaven encara que un camió les atropellés), portaven els cabells d'aquesta manera, i la meva àvia se'n va enamorar.
I del que sempre he estat convençuda és de que l'amor és cec, perquè comparar els meus cabells acabats de rentar, estarrufats sobre el meu cap sense ordre ni sentit, amb el de les actrius de Hollywood, té molt de mèrit. Gràcies, iaia!
Per cert, mai va aconseguir que jo els portés com ella hauria volgut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada