Un 1500. L'avi Pitu tenia un 1500. Era un cotxe…gros? gran? senyorial? pesat? i blanc! I ja tenim a l'avi Pitu i a la iaia Roser, asseguts als seients de davant del cotxe, tot cofois, preparats per anar a donar un volt. L'avi al volant, un volant prim i de gran diàmetre (just al contrari dels actuals). La iaia al costat: cabells crepats, vestit de festa, i tota ufana, preparada per dirigir (ajudar?) en Pitu a complir el codi de circulació. A l'avi no li agradava anar depressa. De fet, li agradava anar a poc a poc. I les cues que provocava darrera seu podien ser força llargues. La iaia, impassible, al seu costat, seriosa i concentrada.
Recordo que nosaltres, la meva germana i jo, anàvem a darrera, a vegades. Sense cinturons ni cadiretes, en aquella època no existien. Els seients de darrera, evidentment, també eren amples i cal dir que còmodes. Al mig, hi havia una obertura que podia fer de reposabraços, però que ma germana i jo empràvem per jugar. Amunt i avall, obrim i tanquem… i rèiem, i cridàvem. Perquè érem dues nenes petites i tot ens feia gràcia. Al cap de pocs minuts d'escoltar el nostre xivarri, sentíem que l'avi li deia a la iaia: "no els hi pots dir que callin?". La iaia, aliena a la pregunta del seu home i als nostres crits, continuava mirant cap endavant, impassible, intentant guiar i deixant que les seves nétes continuessin divertint-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada