La llar. Sense cap mena de dubte. La llar de la iaia. Venint de Vic, passant per Roda, trenquem direcció Manlleu, deixem el Bac de Roda a l'esquerre, les escoles a la dreta i, en un petit trencant a la dreta, enfilem camí cap a les Plantes. Pugem, pugem, per un camí ara més o menys asfaltat i amb amplada per un sol cotxe. A banda i banda, les margues típiques de la comarca, gallarets, farigola, molta farigola, i aquelles petites flors blaves que sempre collia quan era petita. Al final del camí, una esplanada. Un gos, a vegades gran i negre, a vegades petit i blanc, sempre ens dóna la benvinguda (o ens pregunta què carai hi fem allà). A l'esquerre, un estable de cavalls. Just al costat, la casa. La llar. La masia. Allà on la iaia va néixer, on van néixer ella i tots els seus germans, on van riure i plorar, patir gana i jugar.
Sempre que sóc a la Plana, intento anar a les Plantes amb la iaia. Ella, contenta, puja al meu cotxe amb una bossa plena de pa sec pels cavalls, i marxa de les Plantes amb uns branquillons de farigola a la ma. El sentiment d'alegria, de felicitat incommensurable que desprèn el seu cos quan obre la porta del cotxe per tornar a trepitjar els entorns de la seva llar, es pot gairebé palpar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada