Mocadors de coll

Indispensables. En qualsevol bolso, sigui primavera o tardor, estiu o hivern, cal tenir-hi sempre un mocador de coll. 

Encara que estiguem a 35ºC, pot ser que en qüestió de minuts (o segons), una ràfega de vent t'atrapi i et provoqui un refredat d'aquells que costen tant de curar. O que la temperatura baixi de cop i volta, i el fred se't fiqui dins el cos irremeiablement. 

Per tant, per evitar aquests perills, la iaia sempre porta al bolso un (o dos) mocadors de coll. Així neutralitza qualsevol mala jugada que el temps ens pugui fer. Són incomptables les vegades que la iaia m'ha ofert un mocador de coll, per protegir-me del fred, o del vent. Estem donant un volt per qualsevol poblet o ciutat i, de cop i volta, sento com algú em posa un mocador de coll per sobre de les espatlles. "nena, abriga't, que comença a fer fred!". I jo, que no havia notat cap canvi de temperatura, li torno el mocador amb un "no, gràcies." Tot i que he de reconèixer que a vegades, la meva tossuderia anava en contra meva i hauria estat molt millor que li hagués acceptat.

Colònia que escalfa

Fa més de 30 anys, a Vic, els hiverns eren molt i molt i molt freds. Recordo ficar-me al llit amb pijama gruixut, amb bossa d'aigua calenta als peus, i depressa cobrir-me amb els llençols, una manta i un edredó. En aquella època, els de la Plana encara no en sabíem res, de les fundes nòrdiques. 

Al matí, al despertar-nos, sortir de l'escalfor del llit també ens costava molt, ja sigui per la son encara remanent, ja sigui perquè sabíem que les habitacions estaven gèlides, doncs a la nit la calefacció no anava. 

Recordo que vam passar unes quantes nits a casa dels avis. Sabeu quin era el remei contra la son i el fred que ens aplicava la iaia al despertar-nos? Ens treia totes les capes que ens cobrien (edredó+manta+llençol), ens feia treure cuita-corrents el pijama i ens fregava ben fort amb una tovallola impregnada amb colònia. 

No sé dir com actuava això en el nostre organisme. Encara ara m'és difícil discernir què era el que ens alliberava del fred:

- o la tovallola (que era vella i rasposa),

- o la colònia (que era de nens però amb un contingut en etanol important que t'impregnava els narius),

- el els gestos de la iaia amunt i avall dels nostres braços i cames.

Segurament, la combinació dels tres elements era la resposta.

El cas és que just després que ella acabés de fregar-nos, ens vestíem cuita-corrents sense la sensació de fred que hauríem tingut sense aquesta cura miraculosa.

Farigola curadora

Que teniu mal de queixal? infusió de farigola.

Us ha sortit un granet dins la boca? glopegeu una infusió de farigola.

Ulls amb conjuntivitis? un cotó impregnat d'infusió de farigola.

Mal de coll? beveu una infusió de farigola amb mel.

La farigola curadora. La farigola tot ho cura.

Res de pastilles, ni de xarops. Què saben aquests metges i farmacèutics? 

Farigola!

I, tot i que al principi n'era reticent, he d'acceptar que aquesta herba gairebé la considero màgica. 

Sobretot, sobretot, si la iaia te la va a collir a les Plantes, la porta en forma de ram fins a casa seva, n'escull un petit branquilló, i el deixa reposar uns minuts dins l'aigua que ha fet bullir… llavors si, que, obligatòriament, t'has de curar!