Ballem?

A la meva àvia li encanta escoltar música. Quan vaig a casa seva, sovint veig que té posat un CD de sardanes o un de valsos. A tot volum. I ella feinejant per casa. Però a mi em sembla que sempre s'ha reprimit ballar. El meu avi no era bon ballador. Bàsicament, es movia 10 cm cap a una banda, 10 cm cap a l'altra banda, i et feia parar, alegant que estava marejat. I això en el millor dels casos, és a dir, durant els casaments de familiars! La meva àvia es delia sempre per ballar, tot i que intentava mantenir aquest desig en secret. Ballar no és seriós, i a determinada edat no cal perdre els temps en aquestes foteses. Per això, quan jo anava a casa seva i escoltava la música, l'agafava per la cintura, ens donàvem la ma (em sembla que ella feia d'home), i començàvem a dansar, donant voltes sense parar, rient plegades, i intentant uns passos que ella donava segura i jo intentava seguir. Són aquells moments dolços que t'ofereix la vida. Aquells moments que val la pena tenir. Hi havia complicitat en els gestos i les rialles, i el convenciment de que cal aprofitar les estones alegres que t'ofereix la vida. Un cop acabada la música, la meva àvia tornava a posar-se la cuirassa de senyora gran i seriosa, i continuava planxant, o endreçant, o cuinant. Però amb un bri més d'alegria dins del cos.