La meva àvia és un dels màxims exponents de la feminitat:
cabells crepats, sempre a punt, faci sol o nevi, faci vent o plogui. Sabates de taló acabades en punxa, per a qualsevol circumstància, ja sigui anar a passejar, anar a comprar fruita o anar de vacances. Sempre amb faldilla, una de les peces considerades popularment més femenines, exceptuant els kilts escocesos, evidentment. I sempre faldilla per sota dels genolls, prenent com a màxima la frase de Coco Chanel que deia que els genolls són la part més lletja de la dona. Bruses no camiseres, la majoria. Setinades, o amb flors, o de color rosa, o una combinació d'aquests tres factors. Els vestits, per arreglar, per anar de festa. Alguna flor a la solapa, ben llampant, a ser possible de color vermell. Joies sense excés però sempre presents: unes arracades de perles, un penjoll daurat i algun anell en algun dit.
L'únic detall no femení que sempre ha mantingut és el del marcador del temps: el rellotge. A la meva àvia no li agraden els rellotges petits, diminuts, assimilables a una pulsera i amb dificultat per veure les busques. Ella sempre porta rellotges grans. Generalment se'n posa algun del meu avi, havent-se arreglat la corretja perquè no li caigui. Potser perquè considera que el temps no és femení. Que el pas del temps, inexorable, no fa cap favor a les subtileses femenines. I per aquest motiu no regala al senyor temps ni la part més petita de la seva feminitat. Apa, que s'espavili! la meva àvia no segueix els dictats del temps, i molt menys les normes que el regulen!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada