Avui amb la iaia hem mirat fotos. En totes hi surt ella. Les tinc guardades al meu portàtil, i les vaig posant a les entrades que faig en aquest blog.
En qüestió de deu minuts, que és el temps que hem estat mirant-les, la iaia m'ha repetit les següents frases:
- "Ai quina il.lusió que em fa, veure aquestes fotografies!"
- "I ja t'hi caben totes, aquí dintre aquesta cosa tan prima?"
- "Aquesta també sóc jo?!"
N'hem vistes moltes, de fotografies, de gran part de les etapes de la seva vida. En blanc i negre, de quan era jove i tenia la filla petita, o feien un dinar al camp amb carmanyola amb tots els seus germans. Ja de més gran, fent la seva "pose" característica, ben mudada per anar a algun dinar o sopar, o en alguna de les escapades que van fer amb l'avi, en autobús per mig Europa.
De sobte, he obert una foto. Era una on hi sortíem la meva àvia i jo. Ens l'havien tirat l'any passat. Totes dues sortíem sonrients, mirant a càmara i agafades per la cintura. La iaia s'ha reconegut immediatament. Però m'ha preguntat, dubitativa: "Qui és, aquesta?". No ha reconegut a la persona que hi tenia al costat. Buf! Se m'ha quedat el cor encongit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada