Arribo a casa la iaia. Tinc claus, de manera que no truco. Com sempre, esverada, obro la porta d'una revolada. "Hola, iaia!". Giro el cap a dreta i esquerre, mirant de localitzar-la. I ella és allí, palplantada al passadís. El primer dia que la hi vaig veure, em pensava que es dirigia cap a alguna banda del seu pis. El segon dia vaig sospitar. A partir del tercer, tinc la seguretat que passa estones al passadís, palplantada, perquè no sap on és, ni què ha de fer, ni què hi fa allà, ni cap on hauria d'anar.
Aquestes despistades cada vegada són més freqüents. I t'acostumes a trobar-la allà. I ho normalitzes. Els homes tenim una capacitat innata per encarar noves situacions. El que no sé és si la gent amb Alzheimer continua amb aquesta capacitat innata d'adaptació a les noves situacions, o si simplement hi són sense ser-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada