dimarts, 17 de juny de 2014

Dolç i salat a la platja

L'aigua del mar és salada. Molt salada. I encara ho és més per un nen. Per què? molt simple: 
les persones grans prenen el sol. Quan estan cansades de prendre el sol o de treure's la sorra que els hi tiren la resta de persones a la cerca d'un bon posicionament prop de l'aigua, les persones grans, molt dignes, es dirigeixen a l'aigua, hi entren lentament, es capbussen o no, neden una mica, i surten preparats per a un altre bany de sol. 
Els nens arriben prop de l'aigua, llencen les xancletes, es treuen les samarretes (i també les llencen a la sorra, prop o no de les xancletes), i es dirigeixen cap a l'aigua. Amb sort sa mare no els perseguirà per posar-los la crema protectora que segurament ja porten des de casa. Un cop prop de les onades, els nens salten sobre elles, tiren cosses a l'aigua, entren a l'aigua, en surten, entren, salten, bucegen, neden, riuen, es persegueixen, entren a l'aigua, surten, s'enfonsen, bucegen, surten de l'aigua… al cap de una hora, potser la mare els obliga a descansar un xic, a la tovallola, per recuperar forces. 
El meu record dels cinc minuts a la tovallola entre nedada i nedada és molt dolç: Sabeu qui ens esperava, sempre, prop de la nostra tovallola en aquell moment? la iaia amb un sucre a la ma! Quan sortíem de l'aigua després d'haver-nos empassat quantitats importants d'aigua amb la seva sal, arribàvem a la tovallola i la iaia sempre ens tenia preparat un sucre, d'aquells rectangulars, premsats. I era genial! ens l'empassàvem amb delit! La combinació de les hores de joc a l'aigua de la platja combinada amb la dolçor del sucre és un dels millors records que tinc dels petits bocinets de felicitat que et dóna la vida!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada