Les germanes malaltes

Els dilluns a la tarda, ma mare porta a la iaia a Roda. Va a veure a la seva germana gran, la tieta Magda. Fa temps que està en una cadira de rodes, pobreta. I la meva àvia, hi està algunes estones, la passeja amunt i avall, li deu donar un xic de conversa, i la iaia torna a casa. 
La iaia també sap que una altra de les seves germanes està sola a casa seva, perquè el seu marit està ingressat en un hospital.
La iaia avui ha sabut que la seva germana petita és a l'hospital, curant-se d'una bronquitits que no li acaba de passar del tot.
A casa, quan li pregunto per les seves germanes, ella m'explica que va a veure a la seva germana Magda, que està en cadira de rodes. Que potser li demanarà per anar a viure a casa la tieta Mercè, per poder-li fer companyia, perquè viu sola. No recorda a la tieta Pepita, que és amb la que sempre havien fet més coses juntes.
La meva àvia diu que ella té sort que hagi arribat a tenir tants anys sense estar malalta.
Què és el que vol saber la meva àvia i què és el que sap de la seva malaltia? Res o tot?

Saludant desconeguts

Avui hem sortit a donar un volt amb la iaia. Pels carrers del voltant de casa seva. Hi havia força gent que la saludava i la felicitava pel seu sant. Santa Roser. I ella, molt educada, els hi tornava la salutació, els hi agraïa la felicitació i continuava caminant, agafada de bracet, amb pas lent però segur. Estic convençuda que no sabia qui eren, totes aquelles persones que la saludaven. Sé que no els ha reconegut, però ella feia com si els conegués. Gent de tota la vida, que en diem. Gent que ha despatxat moltes vegades al forn de pa, gent amb qui s'ha trobat sovint pel carrer, persones amb les quals havia xerrat de tot i de res... ara són uns desconeguts totals per a ella. 
Quan ja tornàvem cap a casa, ens ha passat pel costat un senyor gran que anava amb cadira de rodes. Una dona de mitjana edat menava la cadira i parlava animadament amb una altra dona més jove que caminava al seu costat. El senyor gran estava absort, fixant la vista a l'infinit. De cop i volta, just quan passem pel seu costat, la meva àvia ha saludat efusivament al pobre home. "adéu, que vagi bé!", li ha dit, alçant la ma per fer-li una bona salutació. L'home ha continuat el seu camí, absort en nosequè; les dones que l'acompanyaven han mirat estranyades a la iaia i han continuat xerrant altra vegada entre elles al cap d'un segon. La meva àvia m'ha dit, compungida: "pobre noi, tan simpàtic que era, de jove!".
M'agradaria tant saber a qui és capaç de reconèixer i a qui no! Quins són els paràmetres que marquen el cervell? 

El jersei vermell

Vermell, vermell, vermell. El color preferit de la iaia. Si fós per ella ho tindria tot de color vermell. Vermell sang, vermell roig, vermell llampant. Res de colors discrets. I els jerseis també han de ser vermells. Avui li he vist portar un jersei que fa anys i panys que porta per estar per casa. Vermell, evidentment. Ara ja el porta perquè sempre té fred, sobretot a la nuca, em diu. I aquest jersei és calent, calent. Ara el porta i tan li fa si li combina o no. De fet, des que la malaltia s'ha fet present a les nostres vides, la iaia s'ha tornat molt naïf. Sembla un anunci de roba de nena, que combina quadres amb ratlles, estampats i puntets multicolors. Però el seu jersei, de color vermell. Jo recordo que aquest jersei m'ha acompanyat a la majoria d'etapes de la meva vida. Ja en tinc record en la meva infantesa, m'ha seguit a l'adolescència i el tinc ben present en la meva maduresa. 
Fa anys, a la iaia li agradava aquest jersei pel color i pequè abrigava. Avui li agrada perquè l'abriga i l'ha trobat en el penjador de sempre.
"Iaia, quants anys fa que tens aquest jersei?"
"Ui, molts... potser 2 o 3!"
"???? !!!!"