dimarts, 29 d’abril del 2014

Pessigolles

Acostumava a passar al vespre. Quan ja havíem sopat. Miràvem la tele tots plegats. De cop i volta, tenia uns desitjos incontrolables de que la iaia em fés pessigolles! Però no pessigolles d'aquelles que t'arrenquen una rialla, i et doblegues del riure. No. Les pessigolles de la iaia eren subtils. Jo em posava de panxa a terra sobre la seva falda, i li deia: "iaia, em fas pessigolles?". Ella, sense dir-me res, em passava els seus dits per l'esquena, suaument, i em feia tenir una sensació molt dolça! Quan em passava els dits prop de la columna vertebral, era dolç, però quan s'acostava als costats, a dreta i esquerra de la cintura, se m'escapava el riure!
I, és clar, sempre tenia pell de gallina. Que què és la pell de gallina? quan la pell se t'omple de petits granets, de color carn, un al costat de l'altre… si… que xulo que era, deixar-se emportar per aquelles sensacions… mai en tenia prou, mai me'n cansava!

Ara, el meu fill petit, acostuma a demanar-me: "mama, em pots fer pessigolles de la iaia Roser?". I jo, sense dir-li res, n'hi començo a fer. Com passa el temps!



dilluns, 28 d’abril del 2014

L'armari de les sabates

Al seu pis, la meva àvia tenia un armari màgic. Estava empotrat a la paret, al passadís. No feia ni un metre d'ample. La porta tancava malament. Però per a la meva germana i per a mi, era el millor armari del món. L'obries i… estava ple de sabates! Sabates velles i gastades, algunes de més noves, blanques, roses, marrons, beig… amb taló alt, molt alt, baixet, però sempre amb talons. Acabades en punta, algunes d'arrodonides, alguna de quadrada (en diuen carrades, d'aquestes?).
Quan baixàvem al seu pis, corríem cap a aquest armari, l'obríem, i ens emprovàvem totes les que podíem! ens fèiem les grans, i les xules, intentant caminar més de quatre passes amb unes sabates que ens anaven massa grans. Però ens fèiem un fart de riure, ens ho passàvem molt bé!
Un dels contes que tinc a la web www.mamemi.com està basat en aquest armari de les sabates. Per a dues nenes petites que volen fer-se gran, era la millor capsa de joguines que podíem tenir!


divendres, 18 d’abril del 2014

Les lloques (2)

la tieta Magdalena, la iaia Roser, la tieta Mercè, la tieta Dolors i la tieta Pepita. Totes juntes. Totes 5. I quin fart de riure que es feien! Per tot, per res! Una amistat, una companyonia, una seguretat… tot això irradiaven quan se les veia juntes! La més vergonyosa, la més mudada, la més trapella, la del riure més estrident i la més petita. Totes cinc compartien records, dolços i amargs, de la seva infantesa. Els que sortien a les converses i els que es guardaven en un racó ben endins de la seva ànima. Però totes cinc juntes eren com una estrella brillant de cinc puntes que s'enfortia cada cop que les cinc puntes s'acostaven. I brillaven amb llum pròpia.


dijous, 17 d’abril del 2014

Les lloques

Era automàtic. Sempre que quedàvem en alguna celebració i s'ajuntaven les cinc germanes, totes cinc es posaven a parlar i riure a la vegada. Somreien, es deien "mira que guapa, la pilla!", "oita, quina jaqueta més xula!", "apa, noia, que mudada!"… i vinga a riure! I era un riure que s'encomanava. S'encomanava tant! Semblaven lloques! totes cinc irradiaven cares de felicitat, es miraven, xerrotejaven, i reien! No és que xerressin de temes importants, només veient-se, saludant-se a la seva manera, ja s'hi trobaven bé, fós on fós! Mai he sabut amb seguretat si se'n fotien les unes de les altres, començant per elles mateixes, o si es tiraven aquells "piropos" realment. 



dimecres, 16 d’abril del 2014

Cabretes, esteu ben amagadetes?

A casa teníem un forn de pa. El pastador, l'espai on es feia el pa, era com un iceberg. No, no perquè fos fred, al contrari! Si tu entraves a la botiga, veies que era un espai petit, però a l'entrar al pastador, comprovaves que hi havia multitud de metres quadrats, amb parets blanques, armaris plens de calaixeres on es llevava el pa, carros de fusta per transportar el pa, sacs de farina… i espai per caminar… i per jugar. Recordo que jugàvem amb la iaia a amagar-nos. Ella sempre parava. Comptava fins a 10, amb els ulls tancats, i ma germana i jo corríem a amagar-nos! Gairebé sempre ens amagàvem al mateix lloc. Quan la iaia parava de comptar, deia en veu alta: "cabretes, esteu ben amagadetes?" i nosaltres dues, amb la nostra inocència intacta, li responíem: "Siiiiiii!" Evidentment ella ens trobava en un tres i no res, i s'acostava amb passes ben grans cap a nosaltres. Nosaltres, espantades i eufòriques a la vegada, li dèiem: "no se'ns mengis! no se'ns mengis!" I que n'eren, de plaents, i divertides, aquelles tardes amb la iaia!!


dimarts, 15 d’abril del 2014

Alzheimer

Avui els meus pares m'acaben de dir que la iaia té Alzheimer. Ja ens ho temíem. Fa temps que té pèrdues de memòria, repeteix les preguntes molt sovint, i sembla que estigui en una altra banda. I què carai, té 86 anys i fins ara una salut de ferro, però té ja 86 anys!

La meva àvia és el meu ídol. Una dona forta, amb molt de caràcter, i orgullosa de ser qui és i de viure on viu i com viu. Aquestes pàgines són per ella.


Gràcies, iaia!