dilluns, 30 de juny del 2014

Ballem?

A la meva àvia li encanta escoltar música. Quan vaig a casa seva, sovint veig que té posat un CD de sardanes o un de valsos. A tot volum. I ella feinejant per casa. Però a mi em sembla que sempre s'ha reprimit ballar. El meu avi no era bon ballador. Bàsicament, es movia 10 cm cap a una banda, 10 cm cap a l'altra banda, i et feia parar, alegant que estava marejat. I això en el millor dels casos, és a dir, durant els casaments de familiars! La meva àvia es delia sempre per ballar, tot i que intentava mantenir aquest desig en secret. Ballar no és seriós, i a determinada edat no cal perdre els temps en aquestes foteses. Per això, quan jo anava a casa seva i escoltava la música, l'agafava per la cintura, ens donàvem la ma (em sembla que ella feia d'home), i començàvem a dansar, donant voltes sense parar, rient plegades, i intentant uns passos que ella donava segura i jo intentava seguir. Són aquells moments dolços que t'ofereix la vida. Aquells moments que val la pena tenir. Hi havia complicitat en els gestos i les rialles, i el convenciment de que cal aprofitar les estones alegres que t'ofereix la vida. Un cop acabada la música, la meva àvia tornava a posar-se la cuirassa de senyora gran i seriosa, i continuava planxant, o endreçant, o cuinant. Però amb un bri més d'alegria dins del cos.


divendres, 27 de juny del 2014

Sentència

Recordo un dia que la iaia va arribar a casa. Tornava de comprar. I ens va explicar que s'havia trobat una coneguda, al centre de la ciutat. Aquesta coneguda, de l'edat de la iaia més o menys, tenia un marit que s'acabava de recuperar d'un atac de cor. La iaia ens va explicar que li havia preguntat pel seu home, i la dona li havia dit que ara ja es trobava bé, que havia estat un gran ensurt, però que ara es trobava molt millor. Tot seguit, la meva àvia li espeta aquesta sentència: 
"Heu estat de sort, un altre dia se t'hi pot quedar per una cosa més insignificant!"
Encara recordo que ma mare, ma germana i jo, li vam etzibar a la iaia que aquestes coses no es podien dir, que s'havia passat tres pobles amb la frase "d'ànims". Però ella, estranyada de la nostra reacció, ens va dir que no havia dit cap mentida, que podia ben ser que aquell home es morís per culpa d'una malaltia menys greu. Com que nosaltres sabíem que no la faríem canviar d'opinió ni en un miler d'anys, vam callar, guardant-nos a dins un xic de sorpresa i un xic d'admiració per la iaia, doncs no crec que gaire gent pugui dir alguna cosa d'aquestes a la cara i quedar-se tan fresca.
De tant en tant, m'agrada imaginar-me la cara de la pobre dona amb un marit que havia patit un atac de cor. Ulls esbatanats, boca amb mandíbula desencaixada, i incapaç d'articular ni un sol mot. Desconec totalment si el pobre home es va morir d'un atac de cor, o d'alguna malaltia menys greu, tal com havia sentenciat la meva àvia.


dijous, 26 de juny del 2014

Bata

A casa, el costum és arribar i canviar-te la roba de carrer per roba d'estar per casa. La majoria de dones, empren com a roba d'estar per casa, una bata de les següents característiques:
- roba de cotó, o meitat cotó meitat poliester, de colors diversos, però clars i apagadets. Els dibuixos de les bates solen ser ratlles, o quadrets. I la bata és una cosa tirada de dalt a baix, és a dir, sense cap mena de forma, com un sac. Aquests tipus de bates són còmodes, fàcils de posar-se i de rentar, i econòmiques.
La meva àvia usa bates d'estar per casa de les següents característiques:
- roba sintètica, però amb força caient i d'aspecte brillant. Colors vius: poden ser de motius florals, generalment. Cenyida a la cintura a través d'un cinturó enganxat a la bata i de la mateixa roba. Aquestes bates són còmodes, fàcils de posar-se i rentar, i permeten resseguir una figura que, en el cas de la meva àvia, es defineix com uns bons pits, unes bones caderes, i una cintura estreta.
Si és que fa goig fins i tot amb roba d'estar per casa!
Cal concloure que les bates d'estar per casa de la meva àvia no tenien res a veure amb les bates d'estar per casa que hi han a la majoria de llars. 

dimecres, 25 de juny del 2014

Colònia que escalfa

Fa més de 30 anys, a Vic, els hiverns eren molt i molt i molt freds. Recordo ficar-me al llit amb pijama gruixut, amb bossa d'aigua calenta als peus, i depressa cobrir-me amb els llençols, una manta i un edredó. En aquella època, els de la Plana encara no en sabíem res, de les fundes nòrdiques. 
Al matí, al despertar-nos, sortir de l'escalfor del llit també ens costava molt, ja sigui per la son encara remanent, ja sigui perquè sabíem que les habitacions estaven gèlides, doncs a la nit la calefacció no anava. 
Recordo que vam passar unes quantes nits a casa dels avis. Sabeu quin era el remei contra la son i el fred que ens aplicava la iaia al despertar-nos? Ens treia totes les capes que ens cobrien (edredó+manta+llençol), ens feia treure cuita-corrents el pijama i ens fregava ben fort amb una tovallola impregnada amb colònia. 
No sé dir com actuava això en el nostre organisme. Encara ara m'és difícil discernir què era el que ens alliberava del fred:
- o la tovallola (que era vella i rasposa),
- o la colònia (que era de nens però amb un contingut en etanol important que t'impregnava els narius),
- el els gestos de la iaia amunt i avall dels nostres braços i cames.
Segurament, la combinació dels tres elements era la resposta.
El cas és que just després que ella acabés de fregar-nos, ens vestíem cuita-corrents sense la sensació de fred que hauríem tingut sense aquesta cura miraculosa.

dimarts, 24 de juny del 2014

Sabates

Amb 86 primaveres, a la meva àvia li fan mal els peus. Se li han eixamplat, i li costa posar-se les sabates que està acostumada a portar, és a dir, amb taló alt i prim, i acabades en punta. O sigui que un dia la vaig acompanyar a la sabateria a comprar-se unes sabates còmodes. La sabateria en qüestió estava  dedicada a sabates especials per a gent que tenia problemes als peus. Una dona amb prou paciència ens va ensenyar pràcticament totes les sabates més o menys boniques però sobradament còmodes que tenia a la botiga amb el número de la iaia. A ella cap li feia peça. Suposo que deu ser difícil reconèixer que has d'adaptar-te a un calçat completament diferent del que has portat tota la vida. Al final, la vaig convèncer perquè es quedés unes sabates tipus "merceditas" però més tancades, que protegien el peu, amb una petita cunya, en negre i daurat. No eren boniques. Gens. I molt menys si les comparava amb qualsevol de les que la iaia té al seu sabater. Però vaig fer veure que m'agradaven, i ella se les va quedar, tot i que mostrant molts dubtes.
Al cap d'uns dies, ma mare em va comentar que les havia tornat a la sabateria. 



dilluns, 23 de juny del 2014

Crema

La meva àvia ha fet litres i litres de crema. I li queda molt bé. Aquí deixo la recepta:

INGREDIENTS
6 ous
1 litre de llet
250 g de sucre
60 g de maizena
Pell de llimona
Un tros de canyella

ELABORACIÓ
- Posar 750 ml de llet en un pot mitjà. 
- Posar el pot al foc, afegint-hi la canyella i la pell de llimona (1/5 part de pell, sense res blanc).
- Deixar aquest pot a foc lent.
- Apart, desclarar els ous i posar els rovells en un altre pot. Barrejar-los.
- Afegir als rovells la llet que queda.
- Pesar el sucre.
- Pesar la maizena.
- Colar la llet bullida (per separar la canyella i la pela de llimona), sobre el pot amb els rovells i la resta de llet. 
- Passar d'un pot a l'altre dues o tres vegades, colant-ho. 
- Del resultat, 2/3 van al pot al foc i s'hi afegix el sucre.
- Al terç restant s'hi afegeix la maizena.
- Es cola la mescla amb maizena sobre el pot que està al foc. 
- Un cop tot està al pot al foc, es va remenant sense parar a foc mig, contínuament, a poc a poc, fins que faci el primer bluf. 
- Treure ràpidament del foc, i barrejar molt ràpid amb una espàtula.

El resultat és per llepar-se'n els dits!




dissabte, 21 de juny del 2014

Més pessigolles

Ara ja és una constant. Ara pràcticament cada dia els meus fills em demanen, a l'hora d'anar a dormir, "mama, em pots fer pessigolles de la iaia Roser?". I jo no m'hi nego, ans el contrari, m'encanta que disfrutin amb una cosa amb la que jo vaig disfrutar tantíssim quan era petita. 
Heus aquí les diferències i coincidències que hi han entre el meu record i el present:

- jo m'estirava a la falda de la iaia, que s'estava asseguda al sofà.
- els meus fills estan estirats al seu llit i jo al seu costat.

- la meva àvia ens feia pessigolles al capvespre.
- jo els hi faig pessigolles just abans d'anar a dormir, per fer-los endormiscar.

- la iaia em resseguia l'esquena amb els dits índex i el del cor, dibuixant cercles i semicercles a l'esquena. Quan les pessigolles es feien resseguint la columna, de seguida em sortia pell de gallina. Quan les pessigolles m'arribaven a banda i banda de la cintura, se m'escapava el riure.
- jo els hi ressegueixo l'esquena amb els dits índex i el del cor, dibuixant cercles i semicercles a l'esquena. Quan les pessigolles es fan resseguint la columna, la pell de gallina és evident. Quan les pessigolles arriben a banda i banda de la cintura, ells es mouen lleugerament però aguanten.

- jo mai deia prou. Era la iaia que parava al cap de no sé quanta estona.
- els meus fills mai diuen prou. Paro quan els veig a punt d'adormir-se.







dimecres, 18 de juny del 2014

La capsa dels tresors

Una de les habitacions més interessants de casa la iaia era una de les habitacions més lletges i amagades de casa la iaia. El cuarto de la planxa+la màquina de rentar+el cosidor+la bicicleta estàtica+el guardarropia de les bates i els jerseis de portar per casa+les andròmines vàries que no se sabien on posar. En molt pocs metres quadrats es concentrava tota aquesta varietat. 
Però el més interessant de tot el que hi havia a dins d'aquella habitació, era la capsa dels tresors, altrament dita cosidor. Era una capsa gran, forrada de roba, i on ma germana i jo hi ficàvem les mans per treure'n artilugis que ens semblàven exòtics: fils de totes colors, agulles, clips, gomes per la roba, didals, tisores, betes,… tot en un entremat que havies d'anar desembolicant fins arribar a l'objectiu que perseguies. 
Vaig passar moltes estones, furgant entre les meravelles que ens oferia aquella capsa. Mirava les diferents mides d'agulles imperdibles, recollia el fil d'embastar i el separava de la resta de fils de cosir, posava i treia les agulles del seu coixinet…el que mai vaig arribar a trobar, en aquella capsa dels tresors, va ser el gust per cosir o brodar. 

dimarts, 17 de juny del 2014

Dolç i salat a la platja

L'aigua del mar és salada. Molt salada. I encara ho és més per un nen. Per què? molt simple: 
les persones grans prenen el sol. Quan estan cansades de prendre el sol o de treure's la sorra que els hi tiren la resta de persones a la cerca d'un bon posicionament prop de l'aigua, les persones grans, molt dignes, es dirigeixen a l'aigua, hi entren lentament, es capbussen o no, neden una mica, i surten preparats per a un altre bany de sol. 
Els nens arriben prop de l'aigua, llencen les xancletes, es treuen les samarretes (i també les llencen a la sorra, prop o no de les xancletes), i es dirigeixen cap a l'aigua. Amb sort sa mare no els perseguirà per posar-los la crema protectora que segurament ja porten des de casa. Un cop prop de les onades, els nens salten sobre elles, tiren cosses a l'aigua, entren a l'aigua, en surten, entren, salten, bucegen, neden, riuen, es persegueixen, entren a l'aigua, surten, s'enfonsen, bucegen, surten de l'aigua… al cap de una hora, potser la mare els obliga a descansar un xic, a la tovallola, per recuperar forces. 
El meu record dels cinc minuts a la tovallola entre nedada i nedada és molt dolç: Sabeu qui ens esperava, sempre, prop de la nostra tovallola en aquell moment? la iaia amb un sucre a la ma! Quan sortíem de l'aigua després d'haver-nos empassat quantitats importants d'aigua amb la seva sal, arribàvem a la tovallola i la iaia sempre ens tenia preparat un sucre, d'aquells rectangulars, premsats. I era genial! ens l'empassàvem amb delit! La combinació de les hores de joc a l'aigua de la platja combinada amb la dolçor del sucre és un dels millors records que tinc dels petits bocinets de felicitat que et dóna la vida!



dilluns, 16 de juny del 2014

1, 2, 3… petit inglès!

Quins farts de jugar i de riure amb aquest joc! la iaia i la mare sovint jugaven amb nosaltres dues, ma germana i jo. I nosaltres no ens en cansàvem mai!
Objectiu del joc
tocar l'esquena de la persona que para, marxar corrents i intentar que ella no et toqui.
Material necessari
ganes de passar-t'ho bé, ganes de córrer, i un espai relativament gran.
Normes de joc:
- la persona que para es posa de cara a la paret.
- la resta de jugadors es posen a l'altre extrem de la sala, o terrassa, o pati, o el que sigui.
- la persona que para diu: "1, 2, 3 … petit inglès!" (no anglès, fa més de 30 anys, els anglesos eren els inglesos, a Vic), en veu alta i de cara a la paret.
- mentre la persona que para diu "1, 2, 3 … petit inglès!", la resta de jugadors avancen tan depressa com poden cap a la persona que para.
- la persona que para, un cop ha dit "1, 2, 3 … petit inglès!", es gira de seguida de cara a la resta de jugadors.
- en el moment que es gira, els jugadors s'han de quedar immòbils. 
- si la persona que para veu algun jugador movent un braç, una cama, rient, tancant un ull… el fa tornar al punt de sortida.
- i així anar fent, fins que algú toca l'esquena del que para, i el que para intenta tocar a algun altre jugador. 
Desconec totalment l'origen del nom del joc. Només sé que jugant-lo, he passat estones molt divertides. I que en moltes d'aquestes estones, la iaia també hi era.

divendres, 13 de juny del 2014

Biquini

Biquini. Dues peces. Una que tapi els pits i l'altre que tapi el cul. Prou grans les dues per tal de no deixar veure res que no s'hagi de veure. I prou llampants perquè no passin inadvertides. Sempre he vist a la iaia en biquini, ja sigui a la platja o a la piscina. Sempre. Amb 50, 60, 70, 80 anys… sempre amb biquini.
Banyador? Ai, fuig! què és aquesta peça tan grossa que et tapa la panxa? i que et deixa amb la panxa sempre molla quan surts de l'aigua! Encara pots agafar un bon constipat!
I, si, la iaia també causava sensació a la platja. Quan totes les dones de la seva edat ja portaven banyador, discret, normalment negre o blau marí, amb l'intent força inútil de dissimular unes panxes prominents, la meva àvia estenia la seva tovallola tan a prop de l'aigua com podia, es treia la brusa camisera que portava, i mostrava a tothom que una dona madura en biquini pot continuar essent espectacular!


dijous, 12 de juny del 2014

Dibuixem a la iaia

Un besnét de la meva àvia (concretament el meu fill gran), li ha fet un dibuix. El tema del dibuix era: la iaia Roser. Tenint en compte que gairebé tres quartes parts del dibuix estan ocupades per unes muntanyes grises i altes; continuant amb el fet que segons el meu fill gran, l'àvia es dedica a escalar-les, i acabant amb l'observació que en el dibuix, la meva àvia porta els cabells negres i llargs, i una samarreta groga gens cenyida, he arribat a la següent conclusió: he de parlar més als meus fills de la seva besàvia. A veure si explicant-los tal com és, el concepte de "dona escalant muntanyes amb melena negra al vent", canvia per "iaia afectuosa que demostra seguretat en totes les seves accions". Tot i que, arribats a aquest punt, una dona escalant una muntanya prou empinada ja mostra molta seguretat en si mateixa. I si realment el concepte ja el tenen après?



dimecres, 11 de juny del 2014

Pastís de llimona

Prop de casa la iaia hi ha una pastisseria d'aquelles de tota la vida, que fan pastissos dels de tota la vida. La meva àvia és fan indiscutible d'un d'aquests pastissos: el de llimona. Fa molts anys, la iaia el va comprar per primer cop per alguna celebració familiar. Des de llavors, a casa seva sempre hi ha com a mínim un bocí d'aquest pastís de llimona. És indiferent que sigui tardor o primavera, hivern o estiu. És igual el dia de la setmana que sigui. Al congelador, sempre hi ha un tros de pastís que t'espera per postres. 
I què el fa tan especial? Quan li preguntes a l'àvia, ella, tota seriosa, et diu "perquè és molt bo". Curt i ras. Per què sempre li donem voltes a les coses que ens passen? Això és el que m'agrada de la meva àvia. Encara que li compris el catalogat com el millor pastís del món, ella se'l mirarà amb desdeny, i continuarà amb una lleialtat absoluta cap al seu millor pastís del món: el pastís de llimona de tota la vida, que pot comprar a la pastisseria de tota la vida.




dimarts, 10 de juny del 2014

Tot és femení excepte el temps

La meva àvia és un dels màxims exponents de la feminitat:
cabells crepats, sempre a punt, faci sol o nevi, faci vent o plogui. Sabates de taló acabades en punxa, per a qualsevol circumstància, ja sigui anar a passejar, anar a comprar fruita o anar de vacances.  Sempre amb faldilla, una de les peces considerades popularment més femenines, exceptuant els kilts escocesos, evidentment. I sempre faldilla per sota dels genolls, prenent com a màxima la frase de Coco Chanel que deia que els genolls són la part més lletja de la dona. Bruses no camiseres, la majoria. Setinades, o amb flors, o de color rosa, o una combinació d'aquests tres factors. Els vestits, per arreglar, per anar de festa. Alguna flor a la solapa, ben llampant, a ser possible de color vermell. Joies sense excés però sempre presents: unes arracades de perles, un penjoll daurat i algun anell en algun dit. 
L'únic detall no femení que sempre ha mantingut és el del marcador del temps: el rellotge. A la meva àvia no li agraden els rellotges petits, diminuts, assimilables a una pulsera i amb dificultat per veure les busques. Ella sempre porta rellotges grans. Generalment se'n posa algun del meu avi, havent-se arreglat la corretja perquè no li caigui. Potser perquè considera que el temps no és femení. Que el pas del temps, inexorable, no fa cap favor a les subtileses femenines. I per aquest motiu no regala al senyor temps ni la part més petita de la seva feminitat. Apa, que s'espavili! la meva àvia no segueix els dictats del temps, i molt menys les normes que el regulen!


dilluns, 9 de juny del 2014

Les meves besàvies (no) es deien igual

Durant molt de temps (he de reconèixer que durant força anys), em pensava que la mare de la meva àvia materna i la mare de la meva àvia paterna es deien igual. Quina casualitat, sempre pensava jo, de petita, quan escoltava a les meves àvies parlar de les seves mares! Les meves besàvies tenen el mateix nom! I, a més, tenen un nom molt original, mai l'he sentit a cap altra banda!
Sempre que les meves àvies parlaven de les seves mares, començaven la frase dient: "la meva mare, Alsalcia…". I jo, contenta d'escoltar a les meves àvies parlant de les seves mares i el seu nom tan original. 
Fou ma mare qui em va despertar del meu somni o de la meva sordesa. El cas és que ja adolescent vaig descobrir que les meves àvies no tenien el mateix nom. De fet, una es deia Juliana i l'altre es deia Maria. I Alsalcia? Per què les anomenaven Alsalcia, si no s'ho deien? ma mare, entre estupor i sornegueria, em va explicar que quan les àvies nombraven a les seves mares, s'havien acostumat a dir: "ma mare, al cel sia…", com a mode de veneració, de record i de respecte.




divendres, 6 de juny del 2014

La iaia segons l'Anna Portet

He demanat a diverses persones de l'entorn de la meva àvia què en pensen d'ella. La primera en respondre a aquesta crida va ser l'Anna Portet. Diu així:

"De la tieta Roser, jo en tinc uns records molt positius i bonics de quan érem petits, els meus records d'ella:

 - Una dona molt oberta, enèrgica, riallera, tendre, afectuosa, generosa, treballadora, presumida, elegant, molt alegre, dinàmica, arriada, parladora.....
 Jo recordo que quan érem petites anàvem molt sovint a les plantes a veure els tiets i a berenar, sempre hi havia algun o altre tiet i altres dels cosins que ens hi trobàvem, i quan s'hi ensopegaven les germanes era un festival assegurat, un fart de riure i recordo que explicava coses molt interessants, no recordo quines eren, però sé que me l'escoltava molt atentament quan parlava ella.
 Quan jo era petita ja em donava la sensació que era una dona molt avançada per la seva època, que es feia respectar i compartia tot el seu saber d'una manera planera.
 Una barreja d'elegància i senzillesa.
 Sempre hi havien petons i un somriure, jo personalment m'hi trobava molt a gust.
 Té un riure encomanadís, com ses germanes, era un no parar d'explicar històries, jugar i riure.
 Recordo les fontades que fèiem i després quan fèiem la trobada a la torre que tenien amb el tiet Pepito a Taradell, anar allà per mi era un privilegi i ella estava taaaant contenta que hi anéssim, quan  arribàvem era un esclat d'alegria, et senties ben rebut i que formaves part d'una gran família que s'estimava.
 La festa no s'acabava mai, quan vàrem deixar de fer aquelles trobades familiars jo les vaig trobar a faltar molt.
 Recordo que li agradava molt jugar a la petanca, ella i el tiet Pepito en sabien molt.
 Em sento molt afortunada de tenir aquests referents tant positius, les vivències amb els tiets i tietes de les plantes, fos on fos, unes experiències úniques, una gran escola i riquesa de valors molt humans, mira...... tot escrivint-ho m'emociono i tot! Sóc de llàgrima fàcil!"




dijous, 5 de juny del 2014

Cabells crepats

En posts anteriors ja m'havia fet ressò del material emprat per tenir uns cabells exuberants (si, si, el secret són els rulos). I si, la meva àvia Sempre ha portat els cabells crepats, tenint present que aquest sempre vol dir des que tinc ús de raó. 
Instruccions: un cop els cabells acabats de rentar, s'assequen amb els rulos posats. Després, es treuen els rulos un a un, s'hi fan unes passades màgiques amb un raspall, i heus aquí el resultat: cabells crepats! 
Les variants:
Cabells crepats per anar per casa: s'acompanyen amb una bata de colors vius (si pot ser que sembli un jardí florit), lligada a la cintura, i unes esperdenyes còmodes.
Cabells crepats per sortir al carrer: s'acompanyen amb una bona dosi de joies (arracades de perla, un penjoll, i algun anell), un vestit florejat (no del rotllo jardí florit, sinó de pintura impressionista), i uns bons talons. 
En qualsevol dels dos casos, el resultat és excepcional, i en cap dels dos casos, es té present la moda actual. Que ara les actrius més famoses del star system els porten llargs, allisats i planxats al màxim? Que ara estan de moda els arrissats? És indiferent. La iaia ha eludit totes les modes puntuals, i s'ha forjat el seu propi estil. I amb molt de gust.


dimecres, 4 de juny del 2014

El pa lliga amb tot

Els avis tenien un forn de pa. Cada nit, el meu pare feia el pa, i la iaia i la mare el venien al dia següent. Diuen que "en casa de herrero, cuchara de palo". A casa, la iaia, però, no complia aquesta premisa, i tan ella com l'avi eren uns panarres. La iaia utilitzava el pa en qualsevol àpat, acompanyant-lo amb qualsevol menjar. Jo ja m'he acostumat a veure a la iaia menjant poma… amb pa. També m'he acostumat a veure-la menjar torró (de xixona)… amb pa. Ella sempre ens deia que el pa és molt bo, i que combina amb tot. A casa seva no faltava mai. Una panera plena de pa, i ja veies que ella n'anava agafant, tan per acompanyar el tai (com diem els de la Plana), com per escurar el plat (com també diem els de la Plana). Que hi ha sopa? doncs a l'acabar la sopa una mica de pa. Que hi ha amanida? doncs afegim-hi també pa. 
Ara el pa no està de moda. La gent té mania als carbohidrats, i els acusen de ser la matèria que ens fa engreixar. Sempre que al meu avi li deien que el pa engreixava, ell contestava el següent: "mengeu durant una setmana tan sols pa i beveu només aigua, i em dieu després si us heu engreixat o no."




dimarts, 3 de juny del 2014

El Dòmino

Al meu avi li agradava jugar al dòmino. 
Però a la meva àvia li agradava deixar-nos les fitxes del dòmino per fer castells. Posava quatre fitxes en paral.lel, separades un xic una de l'altra. Després en col.locava dues a sobre d'aquestes, i anava pujant, fins que el castell es desmuntava. Un cop ella havia acabat, ens empenyia a que nosaltres féssim el mateix. I, com qui no vol la cosa, ens tenia distretes i tranquiles durant una bona estona. Quan nosaltres començàvem a intentar mantenir l'equilibri de les peces, ella discretament s'allunyava de nosaltres i es dirigia cap a la cuina. Al cap de poca estona, apareixia amb un plat ple de trossos de poma pelada, i grills de taronja. I també, com qui no vol la cosa, nosaltres ens menjàvem una bona quantitat de fruita per berenar, gairebé sense assabentar-nos-en, doncs anàvem intentant que el castell no caigués. 
Em fa gràcia comprovar que aquesta estratègia encara l'utilitza amb els seus besnéts. I li continua funcionant!


dilluns, 2 de juny del 2014

Pantalons no, faldilla si

Són comptades les vegades que he vist a la meva àvia portant pantalons. I, evidentment, Mai dels Mais s'ha posat uns texans. Per fer turisme, la gent s'acostuma a posar uns texans i una samarreta, per anar ben còmode per voltar, tirar fotos, menjar qualsevol cosa en qualsevol lloc, i caminar, caminar i caminar. La meva àvia fa totes aquestes coses amb faixa, faldilla i talons. Per anar a la muntanya, la gent es posa esperdenyes per caminar, pantalons de muntanya i un forro polar. La meva àvia va a la muntanya amb faldilla i esperdenyes… de cunya! 
Evidentment, qualsevol celebració comporta portar ja no faldilla, sinó vestit, o vestit jaqueta. Les celebracions a casa es fan amb faldilla, passejar per Vic o anar a comprar implica portar faldilla. La meva àvia és presumida. I fa molt de goig. I, encara que ella mai ho reconeixerà, li ha d'agradar que pel carrer la pari qualsevol coneguda i li digui: "Roser, que guapa que vas!". 
Molta gent m'ha dit a mi que la meva àvia fa molt goig. I a mi m'encanta tenir una iaia tan presumida i yeye!