Bellesa

La Pose
"Pitu, fes-me una foto!"
"ja va, ja va…" i mentre l'avi anava a buscar la càmera, la meva àvia ja estava llesta, amb la seva pose de foto d'estrella de cine. 
Normativa a seguir, per a tothom interessat en fer LA POSE:
- fer-se-la a la terrassa (si cal anar amb ulleres de sol, cap problema. Les fotos d'exterior capten més la llum i, com a tal, al protagonista, eix central de la foto).
- posar alguna torratxa amb plantes o flors a la vora (tot i que la terrassa té el terra recobert de rajoles, hem de procurar que sembli que estiguem enmig d'un jardí, o millor encara, enmig de la natura en el seu estat més salvatge).
- ma esquerra a la cintura.
- ma dreta cap avall.
- peu dret cap endavant, ensenyant la punta.
- peu esquerre vertical, aguantant el pes del cos.
- somriure (sobretot, no riure!) a la càmara.

El resultat, si l'avi quadrava bé a la iaia (algunes fotos sortien amb el cap tallat de la iaia, d'altres sense que es veiessin les sabates noves que acabava d'estrenar), era espectacular! em sembla que ni l'Ava Gardner ho podia fer millor. En voleu una mostra?


El color vermell
El color preferit de la iaia: el vermell. Vermell fort, res de vermell apagat, o difuminat… vermell de veritat. I des de sempre, molta de la roba que ha portat ha estat d'aquest color. Res de passar desaparcebuda. Vistosa i elegant. O una flor vermella a la solapa, o unes sabates vermelles, o una o més peces de roba d'aquest color. Quan ma germana i jo érem adolescents, renegàvem d'aquest color. No ens agradava (o no volíem que ens agradés). El trobàvem cridaner. Preferíem el gris, el negre, o colors apagats. La iaia intentava sense èxit en aquella època, fer-nos valorar el vermell. Ara, en la nostra maduresa, jo fa temps que he après a valorar aquest color. També m'agrada tenir peces de roba vermelles. T'alegren la cara i a vegades fins i tot el dia. Sembla que desprenguis més vitalitat. I quan vaig a casa la iaia i em veu portant una peça vermella, sempre m'he d'escoltar: "Ja! em pensava que no t'agradava, el vermell! i oita que bé que et queda!" A la iaia, com a mi, li encanta tenir la raó. I comprovar que la néta porta peces de roba vermelles, és una constatació de que ella té raó, de que el vermell és, senzillament, el color en majúscules. 

Rulos
Rulos, rulos i més rulos. De tots colors. Al bany de la iaia sempre hi havia rulos, de diàmetres diferents. Que què és un rulo? és una peça de plàstic, cilíndrica, d'uns 7 cm de llargada i diàmetres que oscilen entre els 2 i els 4 cm, més o menys. La iaia agafa un floc dels seus cabells, i hi embolica un rulo. Agafa un altre floc, i un altre rulo… i així fins que li queda el cap ple de rulos de tots colors i de mides diferents. El resultat? bé, els dos resultats:
- Resultat durant el temps d'actuació dels rulos al cabell de la iaia: t'acostumes a veure a la iaia amb el cap ple de colors (això segur seguríssim que estimula la imaginació infantil)
- Resultat després de l'actuació dels rulos: els cabells de la iaia queden dispersos a l'aire, no aixafats sobre la closca (això segur seguríssim que allibera idees, i dóna una imatge totalment contrària al llepat de llengua de vaca)

Conclusió: tenir una iaia que sempre es posa rulos per tenir uns cabells vistosos, estimula la imaginació i fa dubtar de la força de la gravetat.

La princesa dels talons
He escrit un conte titulat "la Princesa dels talons". És el primer conte que vaig escriure. Es pot escoltar en molts idiomes a la web www.mamemi.com , una web multilingüe que et permet escoltar molts contes en molts idiomes. Aquí vull posar el primer paràgraf, doncs m'he adonat que, totalment inconscient, em vaig basar en un dels meus records per començar a escriure'l, un record de la meva àvia i el fascinant armari de les sabates que tenia:


"Hi havia una vegada una nena, que es deia Meritxell, a qui li encantava emprovar-se les sabates de la seva mare. Sempre rebuscava dins l’armari on la seva mare tenia les sabates. I és que n’hi havia de totes formes I de tots colors! De talons alts, de talons mitjans, de talons baixos, de color negre, de color marró I verd, amb llacets I amb floretes, de quadrets I amb puntetes. Les sabates preferides de la Meritxell eren unes sabates de talons, molt altes, I de color rosa. La seva mare no se les posava gaire, doncs tot I que eren precioses, les trobava massa altes per ser còmodes I poder-hi caminar molta estona…"

L'armariet del cuarto de bany
Per a qualsevol nena petita, investigar (o millor dit, espiar) què guarda la iaia a l'armariet del cuarto de bany és una cosa força excitant. Si li afegeixes que la teva àvia és una persona que sempre va mudada, que fa molt de goig, i que li encanta maquillar-se i arreglar-se, el fet de regirar l'armariet és una tasca indispensable. 
L'armariet del cuarto de bany de la meva àvia era de mirall. No gaire gran. Força senzill, gens sofisticat. Obries una de les portetes, i a dintre hi trobaves… pasta de dents, raspall de dents, 3 o 4 pintes i raspalls, alguna sombra d'ulls, una cosa estranyíssima que segons sembla arrissava les pestanyes… el més especial, per a mi, però, eren els pintallavis. Potser n'hi havia 8 o 10. Tot i que pràcticament tots estaven esgotats! al costat dels pintallavis, un petit pinzell. L'explicació de tot plegat? després de temps de vaques flaques, la iaia ha après a no malgastar. Res. I molt menys els pintallavis, que gasta amb freqüència. Els ha d'escurar fins que no hi hagi gens de la pintura màgica que fa els seus llavis més carnosos i sensuals. I per escurar, li cal un pinzellet, amb el que agafa les restes, i se l'unta als llavis.
Això és aprofitar!!!! 

Mocadors de coll
Indispensables. En qualsevol bolso, sigui primavera o tardor, estiu o hivern, cal tenir-hi sempre un mocador de coll. 
Encara que estiguem a 35ºC, pot ser que en qüestió de minuts (o segons), una ràfega de vent t'atrapi i et provoqui un refredat d'aquells que costen tant de curar. O que la temperatura baixi de cop i volta, i el fred se't fiqui dins el cos irremeiablement. 
Per tant, per evitar aquests perills, la iaia sempre porta al bolso un (o dos) mocadors de coll. Així neutralitza qualsevol mala jugada que el temps ens pugui fer. Són incomptables les vegades que la iaia m'ha ofert un mocador de coll, per protegir-me del fred, o del vent. Estem donant un volt per qualsevol poblet o ciutat i, de cop i volta, sento com algú em posa un mocador de coll per sobre de les espatlles. "nena, abriga't, que comença a fer fred!". I jo, que no havia notat cap canvi de temperatura, li torno el mocador amb un "no, gràcies." Tot i que he de reconèixer que a vegades, la meva tossuderia anava en contra meva i hauria estat molt millor que li hagués acceptat.

Les arracades del meu casament
Segons la tradició, que em sembla molt que ens hem importat de les pel.lícules nordamericanes, les núvies han de portar una cosa blava, una cosa nova, una cosa vella i una cosa deixada.
El dia del meu casament, vaig obviar la cosa blava, la cosa nova no era altra que el vestit, i la iaia em va deixar unes de les seves arracades. Eren precioses. Eren un filament en or blanc, on hi han encastats tres brillants de diferent mida. Apart de l'anell de promesa i un cop feta la cerimònia l'anell de casada, les arracades eren les úniques joies que portava. Em van encantar. Per dos motius: un, perquè estèticament m'agradaven molt. El segon motiu, perquè me les havia deixat una dona a la que estimo i admiro profundament: la meva iaia Roser. 


Ulls de colors
De color de mel, de color de mar i de pedres precioses, del color del sol després de mirar-te'l uns segons i tancar els ulls, quan et deixa les pupil.les fent pampallugues. De camps florits just començar la primavera a despuntar amb les seves flors petites i salvatges de tots colors. D'alegria i de saviesa, de malencolia i de desig. Aquests són els colors dels ulls de la meva àvia. Quan ens pregunten pel color dels ulls, acostumem a dir un sol color. Monocromàtic. Quan et fixes en els ulls de la meva àvia, t'adones que no els pots definir emprant només un color. La forma més simple de definir-los usant colors seria ulls amb puntets de tots colors. És molt més màgic, evidentment, emprar la poesia per tal de definir-los. 


El cap a fora de l'aigua
La meva àvia no sap nedar. Quan era petita, no hi havien classes de natació, ni piscines, ni vacances a la platja. Però quan jo era petita, si que anàvem amb els avis a la piscina i sobretot de vacances a la platja. I la meva àvia sempre ha intentat portar uns hàbits saludables. Què vol dir això extrapolat a la platja? que durant una estona pren el sol, durant una estona s'arrecera sota la sombrilla, i durant una estona va a remullar-se a l'aigua. Sol, ombra i aigua. La combinació dels tres factors a parts iguals. Quan no veus a la iaia torrant-se estirada a la tovallola, mires cap a l'aigua. I veus el següent:
- més enllà de les onades trencant contra la costa (però no gaire més enllà), pots divisar un cap perfectament pentinat i crepat que es mou resseguint la costa. No es veuen els peus ni les mans fent xipolleig, les extreminats s'amaguen dins l'aigua, intentant mantenir sempre el cap enfora i procurant no allunyar-se tant com per no tocar el terra en cas de necessitat. 
I la iaia, aliena als nens que juguen a tirar-se contra les onades, als pares que tiren pilotes als fills, als crits de les mames reclamant als nens que no vagin tan lluny, continua amb la seva refrescada. Un cop considera que ja ha fet prous metres, surt de l'aigua, disposada a seguir amb el seu ritual de salut, que combina sol, ombra i aigua.

Bata
A casa, el costum és arribar i canviar-te la roba de carrer per roba d'estar per casa. La majoria de dones, empren com a roba d'estar per casa, una bata de les següents característiques:
- roba de cotó, o meitat cotó meitat poliester, de colors diversos, però clars i apagadets. Els dibuixos de les bates solen ser ratlles, o quadrets. I la bata és una cosa tirada de dalt a baix, és a dir, sense cap mena de forma, com un sac. Aquests tipus de bates són còmodes, fàcils de posar-se i de rentar, i econòmiques.
La meva àvia usa bates d'estar per casa de les següents característiques:
- roba sintètica, però amb força caient i d'aspecte brillant. Colors vius: poden ser de motius florals, generalment. Cenyida a la cintura a través d'un cinturó enganxat a la bata i de la mateixa roba. Aquestes bates són còmodes, fàcils de posar-se i rentar, i permeten resseguir una figura que, en el cas de la meva àvia, es defineix com uns bons pits, unes bones caderes, i una cintura estreta.
Si és que fa goig fins i tot amb roba d'estar per casa!
Cal concloure que les bates d'estar per casa de la meva àvia no tenien res a veure amb les bates d'estar per casa que hi han a la majoria de llars. 

Sabates
Amb 86 primaveres, a la meva àvia li fan mal els peus. Se li han eixamplat, i li costa posar-se les sabates que està acostumada a portar, és a dir, amb taló alt i prim, i acabades en punta. O sigui que un dia la vaig acompanyar a la sabateria a comprar-se unes sabates còmodes. La sabateria en qüestió estava  dedicada a sabates especials per a gent que tenia problemes als peus. Una dona amb prou paciència ens va ensenyar pràcticament totes les sabates més o menys boniques però sobradament còmodes que tenia a la botiga amb el número de la iaia. A ella cap li feia peça. Suposo que deu ser difícil reconèixer que has d'adaptar-te a un calçat completament diferent del que has portat tota la vida. Al final, la vaig convèncer perquè es quedés unes sabates tipus "merceditas" però més tancades, que protegien el peu, amb una petita cunya, en negre i daurat. No eren boniques. Gens. I molt menys si les comparava amb qualsevol de les que la iaia té al seu sabater. Però vaig fer veure que m'agradaven, i ella se les va quedar, tot i que mostrant molts dubtes.
Al cap d'uns dies, ma mare em va comentar que les havia tornat a la sabateria. 

Biquini
Biquini. Dues peces. Una que tapi els pits i l'altre que tapi el cul. Prou grans les dues per tal de no deixar veure res que no s'hagi de veure. I prou llampants perquè no passin inadvertides. Sempre he vist a la iaia en biquini, ja sigui a la platja o a la piscina. Sempre. Amb 50, 60, 70, 80 anys… sempre amb biquini.
Banyador? Ai, fuig! què és aquesta peça tan grossa que et tapa la panxa? i que et deixa amb la panxa sempre molla quan surts de l'aigua! Encara pots agafar un bon constipat!
I, si, la iaia també causava sensació a la platja. Quan totes les dones de la seva edat ja portaven banyador, discret, normalment negre o blau marí, amb l'intent força inútil de dissimular unes panxes prominents, la meva àvia estenia la seva tovallola tan a prop de l'aigua com podia, es treia la brusa camisera que portava, i mostrava a tothom que una dona madura en biquini pot continuar essent espectacular!

Tot és femení excepte el temps
La meva àvia és un dels màxims exponents de la feminitat:
cabells crepats, sempre a punt, faci sol o nevi, faci vent o plogui. Sabates de taló acabades en punxa, per a qualsevol circumstància, ja sigui anar a passejar, anar a comprar fruita o anar de vacances.  Sempre amb faldilla, una de les peces considerades popularment més femenines, exceptuant els kilts escocesos, evidentment. I sempre faldilla per sota dels genolls, prenent com a màxima la frase de Coco Chanel que deia que els genolls són la part més lletja de la dona. Bruses no camiseres, la majoria. Setinades, o amb flors, o de color rosa, o una combinació d'aquests tres factors. Els vestits, per arreglar, per anar de festa. Alguna flor a la solapa, ben llampant, a ser possible de color vermell. Joies sense excés però sempre presents: unes arracades de perles, un penjoll daurat i algun anell en algun dit. 
L'únic detall no femení que sempre ha mantingut és el del marcador del temps: el rellotge. A la meva àvia no li agraden els rellotges petits, diminuts, assimilables a una pulsera i amb dificultat per veure les busques. Ella sempre porta rellotges grans. Generalment se'n posa algun del meu avi, havent-se arreglat la corretja perquè no li caigui. Potser perquè considera que el temps no és femení. Que el pas del temps, inexorable, no fa cap favor a les subtileses femenines. I per aquest motiu no regala al senyor temps ni la part més petita de la seva feminitat. Apa, que s'espavili! la meva àvia no segueix els dictats del temps, i molt menys les normes que el regulen!

Cabells crepats
En posts anteriors ja m'havia fet ressò del material emprat per tenir uns cabells exuberants (si, si, el secret són els rulos). I si, la meva àvia Sempre ha portat els cabells crepats, tenint present que aquest sempre vol dir des que tinc ús de raó. 
Instruccions: un cop els cabells acabats de rentar, s'assequen amb els rulos posats. Després, es treuen els rulos un a un, s'hi fan unes passades màgiques amb un raspall, i heus aquí el resultat: cabells crepats! 
Les variants:
Cabells crepats per anar per casa: s'acompanyen amb una bata de colors vius (si pot ser que sembli un jardí florit), lligada a la cintura, i unes esperdenyes còmodes.
Cabells crepats per sortir al carrer: s'acompanyen amb una bona dosi de joies (arracades de perla, un penjoll, i algun anell), un vestit florejat (no del rotllo jardí florit, sinó de pintura impressionista), i uns bons talons. 
En qualsevol dels dos casos, el resultat és excepcional, i en cap dels dos casos, es té present la moda actual. Que ara les actrius més famoses del star system els porten llargs, allisats i planxats al màxim? Que ara estan de moda els arrissats? És indiferent. La iaia ha eludit totes les modes puntuals, i s'ha forjat el seu propi estil. I amb molt de gust.

Pantalons no, faldilla si
Són comptades les vegades que he vist a la meva àvia portant pantalons. I, evidentment, Mai dels Mais s'ha posat uns texans. Per fer turisme, la gent s'acostuma a posar uns texans i una samarreta, per anar ben còmode per voltar, tirar fotos, menjar qualsevol cosa en qualsevol lloc, i caminar, caminar i caminar. La meva àvia fa totes aquestes coses amb faixa, faldilla i talons. Per anar a la muntanya, la gent es posa esperdenyes per caminar, pantalons de muntanya i un forro polar. La meva àvia va a la muntanya amb faldilla i esperdenyes… de cunya! 
Evidentment, qualsevol celebració comporta portar ja no faldilla, sinó vestit, o vestit jaqueta. Les celebracions a casa es fan amb faldilla, passejar per Vic o anar a comprar implica portar faldilla. La meva àvia és presumida. I fa molt de goig. I, encara que ella mai ho reconeixerà, li ha d'agradar que pel carrer la pari qualsevol coneguda i li digui: "Roser, que guapa que vas!". 
Molta gent m'ha dit a mi que la meva àvia fa molt goig. I a mi m'encanta tenir una iaia tan presumida i yeye!



Pintaungles refrigerats
Mmmmm…. tinc gana! a veure què puc rampinyar de la nevera de la iaia? enciam, tomàquets, pernil dolç, formatge, aigua, llet… eh? i això? si, si, efectivament, això no és comestible, o com a mínim, he crescut pensant que no ho era. A la nevera de la iaia hi trobo… pintaungles! i no un, no! sino varis! de colors diferents: rosa clar, rosa pàlid, rosa lleugerament asalmonat, rosa un xic més fort, rosa fosc, rosa…
Quan li demano a la iaia el sentit de tenir emmagatzemats els seus pintaungles a la nevera, em contesta molt seriosa, com si fós la cosa més natural del món: "aquí es conserven millor." I ja està. Cap dissertació sobre "la part aquosa combinada amb la no aquosa produeixen una capa protectora que envolta…". No. Res d'això. Senzillament, ella té l'absoluta certesa de que a la nevera els seus pintaungles es conserven millor. I com a tal duren més. I res ni ningú la farà desdir de la seva manera de pensar. I olé!
Recordo les ungles de la iaia sempre força llargues, força gruixudes, arreglades i ben pintades (de color rosa). Potser el seu secret de conservació és dins de la nevera, qui ho sap!

Els cabells cap a un costat
Jo sempre he portat els cabells fets un desastre. Sóc de les que quan porta els cabells llargs, els vol curts (per tant me'ls tallo "a lo garçon"), i quan els porta curts els vol llargs (per tant me'ls deixo créixer). Total, que normalment, entre les dues fases, es pot dir que m'he pasat la vida portant mitja "melena". A més a més, també tinc la sort de que els cabells no els tinc ni estirats ni arrissats, sinó que els tinc força rotllo fregalls-i-com-aconsegueixo-que-aixo-del-cap-sigui-bonic.
Però sempre, sempre, que baixava a casa la iaia, amb mitja melena o inclús un xic més llargs, ella em posava davant del mirall del rebedor, me'ls recollia, i els portava tots cap a un cantó. Sempre em deia que així és quan els cabells es veuen més elegants.
Estic convençuda que algunes de les actrius de les pelis d'abans (aquelles que no es despentinaven encara que un camió les atropellés), portaven els cabells d'aquesta manera, i la meva àvia se'n va enamorar.
I del que sempre he estat convençuda és de que l'amor és cec, perquè comparar els meus cabells acabats de rentar, estarrufats sobre el meu cap sense ordre ni sentit, amb el de les actrius de Hollywood, té molt de mèrit. Gràcies, iaia!
Per cert, mai va aconseguir que jo els portés com ella hauria volgut.

en Tyrone Power
Tyrone Power, però pronunciat no a l'anglesa, sinó a la catalana: en Tirone Pouer, pronunciant totes les vocals i totes les consonants, com ha de ser. A la meva àvia li agradava l'actor Tirone Pouer. Bé, de fet, no li agradava l'actor, li agradaven els personatges que en Tyrone Power representava. Li agradava aquell heroi que sempre anava ben clenxinat, encara que s'hagués barallat a capa i espasa amb el dolent de la pel.lícula durant més de cinc minuts; aquell noi que sempre portava la camisa blanca neta i planxada, igual que els pantalons (o les malles), encara que fós un proscrit i el sabó no existís en l'època representada; aquell guaperes que besava a l'actriu just quan la peli s'acabava, però no amb un petó de veritat, sinó amb un petó de pel.lícula estàtic, sense moviment mandibular, segons abans que a la pantalla es veiés el "The end". 
A la meva àvia no li agraden les pel.lícules d'ara, que no entén, on hi passen coses catastròfiques (ja sigui dins d'un llit o en una altra galàxia), i on els actors van bruts i fan patir o diuen bromes que no fan gràcia. Les pel.lícules d'abans si que eren pel.lícules, fàcils d'entendre i de gaudir: el bo, el dolent i la donzella. I apa, quan s'ha acabat la peli, tornada a la dura realitat. Potser té raó. 
















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada