Recordo un dia que la iaia va arribar a casa. Tornava de comprar. I ens va explicar que s'havia trobat una coneguda, al centre de la ciutat. Aquesta coneguda, de l'edat de la iaia més o menys, tenia un marit que s'acabava de recuperar d'un atac de cor. La iaia ens va explicar que li havia preguntat pel seu home, i la dona li havia dit que ara ja es trobava bé, que havia estat un gran ensurt, però que ara es trobava molt millor. Tot seguit, la meva àvia li espeta aquesta sentència:
"Heu estat de sort, un altre dia se t'hi pot quedar per una cosa més insignificant!"
Encara recordo que ma mare, ma germana i jo, li vam etzibar a la iaia que aquestes coses no es podien dir, que s'havia passat tres pobles amb la frase "d'ànims". Però ella, estranyada de la nostra reacció, ens va dir que no havia dit cap mentida, que podia ben ser que aquell home es morís per culpa d'una malaltia menys greu. Com que nosaltres sabíem que no la faríem canviar d'opinió ni en un miler d'anys, vam callar, guardant-nos a dins un xic de sorpresa i un xic d'admiració per la iaia, doncs no crec que gaire gent pugui dir alguna cosa d'aquestes a la cara i quedar-se tan fresca.
De tant en tant, m'agrada imaginar-me la cara de la pobre dona amb un marit que havia patit un atac de cor. Ulls esbatanats, boca amb mandíbula desencaixada, i incapaç d'articular ni un sol mot. Desconec totalment si el pobre home es va morir d'un atac de cor, o d'alguna malaltia menys greu, tal com havia sentenciat la meva àvia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada