divendres, 30 de maig del 2014

La tieta Antònia

Quan arribes a les Plantes, la persona que et ve a rebre sempre és la tieta Antònia. La iaia i la tieta Antònia són cunyades. La tieta és la vídua del germà gran de la iaia, el tiet Jaume. Seguint la tradició catalana, el germà gran, l'hereu, és el que es va quedar a viure amb la seva família a la casa de pagès. Però la resta de germans i les seves famílies hi han anat centenars, milers de vegades, a les Plantes, i sempre han tingut una molt bona rebuda. 
La tieta Antònia, amb la seva mirada clara, sense riure massa ni massa poc, amb la seva tendresa i amabilitat, et fa sentir com a casa des del primer moment. I ens posem a caminar, ara anant a veure els cavalls que pasturen al camp, ara passejant tranquilament collint gallarets i endevinant si són gall, poll o gallina. Amb passes lentes, tranquilament, disfrutant de l'entorn, aspirant l'aire fresc, contemplant sense saber-ho els colors que t'ofereix el dia.
Després, ja prop de casa, la tieta t'ofereix alguna cosa per beure i per menjar, la iaia agafa alguna flor (amb l'estira i arronsa d'una i altre, ja que la iaia en vol una i la tieta sempre n'hi ofereix més). I d'aquesta manera, plàcidament, veiem passar la tarda. No hi han converses llargues, sinó més aviat frases curtes, d'aquelles que et diuen que la iaia i la tieta ja n'han passat de tots colors, acceptant el que la vida els hi ha donat, i gaudint de les coses importants de la vida.





dijous, 29 de maig del 2014

Les Plantes (1)

La llar. Sense cap mena de dubte. La llar de la iaia. Venint de Vic, passant per Roda, trenquem direcció Manlleu, deixem el Bac de Roda a l'esquerre, les escoles a la dreta i, en un petit trencant a la dreta, enfilem camí cap a les Plantes. Pugem, pugem, per un camí ara més o menys asfaltat i amb amplada per un sol cotxe. A banda i banda, les margues típiques de la comarca, gallarets, farigola, molta farigola, i aquelles petites flors blaves que sempre collia quan era petita. Al final del camí, una esplanada. Un gos, a vegades gran i negre, a vegades petit i blanc, sempre ens dóna la benvinguda (o ens pregunta què carai hi fem allà). A l'esquerre, un estable de cavalls. Just al costat, la casa. La llar. La masia. Allà on la iaia va néixer, on van néixer ella i tots els seus germans, on van riure i plorar, patir gana i jugar. 
Sempre que sóc a la Plana, intento anar a les Plantes amb la iaia. Ella, contenta, puja al meu cotxe amb una bossa plena de pa sec pels cavalls, i marxa de les Plantes amb uns branquillons de farigola a la ma. El sentiment d'alegria, de felicitat incommensurable que desprèn el seu cos quan obre la porta del cotxe per tornar a trepitjar els entorns de la seva llar, es pot gairebé palpar. 




dimecres, 28 de maig del 2014

Cava aigualit

Quan era petita, a casa, alguns diumenges assenyalats, els avis i els pares bevien xampany. Ja de més gran, a casa, alguns diumenges assenyalats, els avis i els pares, i sumant-nos-hi la meva germana i jo, bevíem cava. Era curiós comprovar que la mateixa ampolla, el mateix nom, el mateix gust i les mateixes bombolletes que s'enfilaven amunt, havien canviat de nom. Però nosaltres continuavem brindant, fent xin-xin alçant les copes i dient felicitats a qui li toqués. Primer amb xampany i després amb cava.
Normalment era el pare l'encarregat d'omplir les copes. La mare, per pudor femení, deia prou quan el líquid ocupava un xic més de la meitat de la copa. La iaia, per pudor femení, suposo, deia prou quan el líquid ocupava una quarta part de la copa. I llavors feia el sacrilegi: s'hi afegia aigua!!!!! tots quedàvem amb els ulls esbatanats, i intentàvem fer-la desdir de la seva acció a través de raonaments més o menys lògics: que si perd el seu sabor, que si el cava ja té un elevat contingut d'aigua, que si per fer això val més no beure… però res. Mai vam aconseguir fer-la canviar d'opinió. La iaia, indiferent a qualsevol dels comentaris que li fèiem, agafava l'ampolla d'aigua de sobre la taula, i acabava d'omplir la seva copa amb el líquid transparent i insípid. I, tota seriosa, engolia el beuratge glop a glop. 





dimarts, 27 de maig del 2014

Pintaungles refrigerats

Mmmmm…. tinc gana! a veure què puc rampinyar de la nevera de la iaia? enciam, tomàquets, pernil dolç, formatge, aigua, llet… eh? i això? si, si, efectivament, això no és comestible, o com a mínim, he crescut pensant que no ho era. A la nevera de la iaia hi trobo… pintaungles! i no un, no! sino varis! de colors diferents: rosa clar, rosa pàlid, rosa lleugerament asalmonat, rosa un xic més fort, rosa fosc, rosa…
Quan li demano a la iaia el sentit de tenir emmagatzemats els seus pintaungles a la nevera, em contesta molt seriosa, com si fós la cosa més natural del món: "aquí es conserven millor." I ja està. Cap dissertació sobre "la part aquosa combinada amb la no aquosa produeixen una capa protectora que envolta…". No. Res d'això. Senzillament, ella té l'absoluta certesa de que a la nevera els seus pintaungles es conserven millor. I com a tal duren més. I res ni ningú la farà desdir de la seva manera de pensar. I olé!
Recordo les ungles de la iaia sempre força llargues, força gruixudes, arreglades i ben pintades (de color rosa). Potser el seu secret de conservació és dins de la nevera, qui ho sap!



dilluns, 26 de maig del 2014

Germans i descendència

La meva àvia té nou germans. O sia, que són deu. Cinc nois i cinc noies. Ara els que estan vius (la majoria) ronden la vuitantena. Bons gens! Tots els germans van tenir parella i descendència. Però la família nombrosa no va quallar dins de la seva memòria, i alguns dels germans han tingut fills únics, d'altres dos, tres fills. Em sembla que els que n'han tingut més han estat els tiets de França (els franxutis, com anomenem als nostres parents que viuen a França), amb quatre fills. 
Tanmateix, tot i que la descendència dels germans no ha estat molt nombrosa, com que multipliquem per deu, quan ens reunim tots plegats fem una bona fila, arribant a un centenar de gent, entre cosins i fills de cosins. No sé quant de temps fa que vam començar a instaurar les cosinades. Potser uns quinze anys. Algú va decidir intentar reunir a tots els descendents dels avis de les Plantes, i des de llavors, les trobades són amenes i divertides. Espero que continuïn durant molt i molt anys!


divendres, 23 de maig del 2014

No "maxis…"

Tot és relatiu. Fa 60 anys, anar de Vic a Barcelona es considerava un viatge llarg. Fa 40 anys, voltar per Europa era com haver recorregut el món. Ara els meus fills de 7 i 5 anys ja han travessat l'Atlàntic, i el viatge en avió és com un joc per ells, de fet em pregunten perquè no anem en coet.
Fa 40 anys, els meus avis s'havien passejat per Europa en autobús, xino-xano, amb guia que els portava de la ma als racons més turístics. Moltes hores de carretera, xerrades amb amics, hotels per descansar i unes quantes fotos amb una Polaroid. Un any França, l'altre Alemanya… la iaia sempre ens diu que ha viatjat per tot arreu. 
Un dels estius en que van marxar, jo era molt petita i estava acostumada a la seva companyia. La iaia sempre m'explica que, quan van tornar i jo la vaig veure, vaig córrer cap a ella, i li vaig agafar ben fort les faldilles. "No "maxis…"" li vaig dir. "No, iaia, no tornis a marxar, que t'he trobat molt a faltar", li volia dir. Jo no recordo aquest moment. O millor dir, m'he apropiat del record que té del moment la meva àvia. I m'agrada pensar-hi. Segur que va ser ben bé tal com ella explica.




dijous, 22 de maig del 2014

Comprem pela de poma

Després de sopar, toca menjar una poma. I si a l'hora de menjar la poma, podem jugar amb la iaia, molt millor. I mentre la iaia ens va donant trossos de poma i nosaltres ens els empassem rialleres, ella fa servir la pela de la poma per jugar. La talla a trossets petitets. I fa de venedora. Nosaltres som les compradores. Bon dia, volem quatre cuixes de xai. Doncs la iaia ens dóna quatre trossets petitets de poma. I ara 2 hamburgueses. I ens dóna 2 trossets un xic més grossos. I una mica de pernil dolç. I ens entrega un altre tros de pela de poma.  Ara jo sóc la venedora. I la iaia i ma germana em demanen pollastre, i butifarra, i somaies, i…. i jo els hi vaig donant trossets de poma, fins que s'acaben (mai una poma havia tingut un contingut proteínic tan elevat!).
I d'aquesta manera, lenta, divertida i entretinguda, resulta que ja ens hem acabat els trossos de poma que  la iaia ha fet lliscar suaument cap a les nostres mans i boques. Apa, sopar enllestit!


dimecres, 21 de maig del 2014

Els cabells cap a un costat

Jo sempre he portat els cabells fets un desastre. Sóc de les que quan porta els cabells llargs, els vol curts (per tant me'ls tallo "a lo garçon"), i quan els porta curts els vol llargs (per tant me'ls deixo créixer). Total, que normalment, entre les dues fases, es pot dir que m'he pasat la vida portant mitja "melena". A més a més, també tinc la sort de que els cabells no els tinc ni estirats ni arrissats, sinó que els tinc força rotllo fregalls-i-com-aconsegueixo-que-aixo-del-cap-sigui-bonic.
Però sempre, sempre, que baixava a casa la iaia, amb mitja melena o inclús un xic més llargs, ella em posava davant del mirall del rebedor, me'ls recollia, i els portava tots cap a un cantó. Sempre em deia que així és quan els cabells es veuen més elegants.
Estic convençuda que algunes de les actrius de les pelis d'abans (aquelles que no es despentinaven encara que un camió les atropellés), portaven els cabells d'aquesta manera, i la meva àvia se'n va enamorar.
I del que sempre he estat convençuda és de que l'amor és cec, perquè comparar els meus cabells acabats de rentar, estarrufats sobre el meu cap sense ordre ni sentit, amb el de les actrius de Hollywood, té molt de mèrit. Gràcies, iaia!
Per cert, mai va aconseguir que jo els portés com ella hauria volgut.



dimarts, 20 de maig del 2014

Julivert en torratxes

La meva àvia va créixer a pagès. Suposo que aquest és un dels motius pel qual li agraden les plantes. Ella, però, no viu al camp. I no té ni tan sols jardí. Però té una terrassa gran. Com soluciona l'enyor a l'herba fresca, al color dels gallarets, a trencar branquillons tot corrent, a l'olor de farigola? amb torratxes. Des que tinc ús de raó, a la terrassa de la meva àvia hi han torratxes de fang. Força grans, de color marró. I què hi ha a dintre? en moltes de les torratxes hi podem trobar geranis, però amb el pas dels anys, el contingut de les torratxes s'ha anat tornat més pràctic i menys visual. 
Un dia, la meva àvia estava cuinant i em diu: vés a la terrassa i agafa una mica de julivert ¿? el julivert no és allò verd que demanes a la fruiteria a l'hora de pagar? Doncs resulta que en la majoria de torratxes de la terrassa de l'àvia hi podem trobar julivert! i la iaia cada dia n'agafa un bocinet, per posar sobre la carn. Si ara aneu a veure a l'àvia i sortiu a la seva terrassa, segurament, dins de les torratxes, podreu trobar enciams i fins i tot tomàquets! ai, aquests ecologistes! la iaia els hi ha passat al davant!


dilluns, 19 de maig del 2014

Pollastre a la brasa

Els dissabtes al vespre, quan érem petites, sempre anàvem a sopar a casa els avis Pitus. Érem els avis Pitu i la iaia Roser, la mare, el pare, ma germana i jo. I sempre fèiem el mateix sopar: amanida, pollastre a la brasa, i de postres coca amb llonganissa (és que som de Vic). Recordo especialment bo el pollastre que feia la iaia. A la cuina, tenia un petit foc, l'encenia, i a sobre les brases, hi col.locava una reixeta on hi posava les ales de pollastre. Les ruixava amb llimona, hi tirava sal, i apa, a coure's ben a poc a poc, mentre ma germana i jo jugàvem pel passadís, o miràvem aquella tele lluny de ser plana… al cap de poc, apa, tots a taula que el pollastre es refreda! i que n'era, de bo! i el fet que el poguéssim agafar amb les mans, i trencar els tendons, i escurar el tall, com en diem a la Plana…això era per llepar-s'hi els dits! i mai millor dit, en aquest cas també és vàlid el sentit literal!


dissabte, 17 de maig del 2014

En Tyrone Power

Tyrone Power, però pronunciat no a l'anglesa, sinó a la catalana: en Tirone Pouer, pronunciant totes les vocals i totes les consonants, com ha de ser. A la meva àvia li agradava l'actor Tirone Pouer. Bé, de fet, no li agradava l'actor, li agradaven els personatges que en Tyrone Power representava. Li agradava aquell heroi que sempre anava ben clenxinat, encara que s'hagués barallat a capa i espasa amb el dolent de la pel.lícula durant més de cinc minuts; aquell noi que sempre portava la camisa blanca neta i planxada, igual que els pantalons (o les malles), encara que fós un proscrit i el sabó no existís en l'època representada; aquell guaperes que besava a l'actriu just quan la peli s'acabava, però no amb un petó de veritat, sinó amb un petó de pel.lícula estàtic, sense moviment mandibular, segons abans que a la pantalla es veiés el "The end". 
A la meva àvia no li agraden les pel.lícules d'ara, que no entén, on hi passen coses catastròfiques (ja sigui dins d'un llit o en una altra galàxia), i on els actors van bruts i fan patir o diuen bromes que no fan gràcia. Les pel.lícules d'abans si que eren pel.lícules, fàcils d'entendre i de gaudir: el bo, el dolent i la donzella. I apa, quan s'ha acabat la peli, tornada a la dura realitat. Potser té raó. 

divendres, 16 de maig del 2014

Parxís

La meva àvia és una fan del parxís. Hi pot jugar moltes hores. Acostuma a anar a un local social, i amb d'altres dones de la seva edat juguen moltes partides. En parella, soles… això si, ella mai perd els papers. Sòbria, sense enfadar-se mai (com a mínim de manera visible), juga, i parla, i disfruta.
A casa, a vegades juguem alguna partida amb ella. Tot i que en aquestes circumstàncies, ella no juga amb uns contrincants, és la professora de la família. Ella decideix quines són les millors jugades, quina és la fitxa que s'ha de tocar i quina s'ha d'esperar, quina norma regeix una jugada i quina norma en regeix una altra… però no tan sols per les seves fitxes (que, val a dir, acostumen a ser les vermelles), sinó per les fitxes de tothom! Ella decideix que jo he d'adelentar amb una de les meves fitxes, encara que jo pensi en adelantar una altra. Ella es treu de la màniga una norma (assegurant-nos que és una norma universal) que normalment ens beneficia als altres i no a ella. 
I jo, que sóc tossuda de mena, m'agrada portar-li la contrària i fer exactament al revés del que em recomana (m'ordena). Evidentment, després d'unes quantes tirades, comprovo fàcilment que la iaia, com sempre, tenia raó: li hauria d'haver fet cas!!!!


dijous, 15 de maig del 2014

El color vermell

El color preferit de la iaia: el vermell. Vermell fort, res de vermell apagat, o difuminat… vermell de veritat. I des de sempre, molta de la roba que ha portat ha estat d'aquest color. Res de passar desaparcebuda. Vistosa i elegant. O una flor vermella a la solapa, o unes sabates vermelles, o una o més peces de roba d'aquest color. Quan ma germana i jo érem adolescents, renegàvem d'aquest color. No ens agradava (o no volíem que ens agradés). El trobàvem cridaner. Preferíem el gris, el negre, o colors apagats. La iaia intentava sense èxit en aquella època, fer-nos valorar el vermell. Ara, en la nostra maduresa, jo fa temps que he après a valorar aquest color. També m'agrada tenir peces de roba vermelles. T'alegren la cara i a vegades fins i tot el dia. Sembla que desprenguis més vitalitat. I quan vaig a casa la iaia i em veu portant una peça vermella, sempre m'he d'escoltar: "Ja! em pensava que no t'agradava, el vermell! i oita que bé que et queda!" A la iaia, com a mi, li encanta tenir la raó. I comprovar que la néta porta peces de roba vermelles, és una constatació de que ella té raó, de que el vermell és, senzillament, el color en majúscules.



dimecres, 14 de maig del 2014

La Princesa dels talons

He escrit un conte titulat "la Princesa dels talons". És el primer conte que vaig escriure. Es pot escoltar en molts idiomes a la web www.mamemi.com , una web multilingüe que et permet escoltar molts contes en molts idiomes. Aquí vull posar el primer paràgraf, doncs m'he adonat que, totalment inconscient, em vaig basar en un dels meus records per començar a escriure'l, un record de la meva àvia i el fascinant armari de les sabates que tenia:

"Hi havia una vegada una nena, que es deia Meritxell, a qui li encantava emprovar-se les sabates de la seva mare. Sempre rebuscava dins l’armari on la seva mare tenia les sabates. I és que n’hi havia de totes formes I de tots colors! De talons alts, de talons mitjans, de talons baixos, de color negre, de color marró I verd, amb llacets I amb floretes, de quadrets I amb puntetes. Les sabates preferides de la Meritxell eren unes sabates de talons, molt altes, I de color rosa. La seva mare no se les posava gaire, doncs tot I que eren precioses, les trobava massa altes per ser còmodes I poder-hi caminar molta estona…"


dimarts, 13 de maig del 2014

Rulos

Rulos, rulos i més rulos. De tots colors. Al bany de la iaia sempre hi havia rulos, de diàmetres diferents. Que què és un rulo? és una peça de plàstic, cilíndrica, d'uns 7 cm de llargada i diàmetres que oscilen entre els 2 i els 4 cm, més o menys. La iaia agafa un floc dels seus cabells, i hi embolica un rulo. Agafa un altre floc, i un altre rulo… i així fins que li queda el cap ple de rulos de tots colors i de mides diferents. El resultat? bé, els dos resultats:
- Resultat durant el temps d'actuació dels rulos al cabell de la iaia: t'acostumes a veure a la iaia amb el cap ple de colors (això segur seguríssim que estimula la imaginació infantil)
- Resultat després de l'actuació dels rulos: els cabells de la iaia queden dispersos a l'aire, no aixafats sobre la closca (això segur seguríssim que allibera idees, i dóna una imatge totalment contrària al llepat de llengua de vaca)
Conclusió: tenir una iaia que sempre es posa rulos per tenir uns cabells vistosos, estimula la imaginació i fa dubtar de la força de la gravetat.



dilluns, 12 de maig del 2014

El 1500 de l'avi Pitu

Un 1500. L'avi Pitu tenia un 1500. Era un cotxe…gros? gran? senyorial? pesat? i blanc! I ja tenim a l'avi Pitu i a la iaia Roser, asseguts als seients de davant del cotxe, tot cofois, preparats per anar a donar un volt. L'avi al volant, un volant prim i de gran diàmetre (just al contrari dels actuals). La iaia al costat: cabells crepats, vestit de festa, i tota ufana, preparada per dirigir (ajudar?) en Pitu a complir el codi de circulació. A l'avi no li agradava anar depressa. De fet, li agradava anar a poc a poc. I les cues que provocava darrera seu podien ser força llargues. La iaia, impassible, al seu costat, seriosa i concentrada. 
Recordo que nosaltres, la meva germana i jo, anàvem a darrera, a vegades. Sense cinturons ni cadiretes, en aquella època no existien. Els seients de darrera, evidentment, també eren amples i cal dir que còmodes. Al mig, hi havia una obertura que podia fer de reposabraços, però que ma germana i jo empràvem per jugar. Amunt i avall, obrim i tanquem… i rèiem, i cridàvem. Perquè érem dues nenes petites i tot ens feia gràcia. Al cap de pocs minuts d'escoltar el nostre xivarri, sentíem que l'avi li deia a la iaia: "no els hi pots dir que callin?". La iaia, aliena a la pregunta del seu home i als nostres crits, continuava mirant cap endavant, impassible, intentant guiar i deixant que les seves nétes continuessin divertint-se.

dijous, 8 de maig del 2014

Farigola curadora

Que teniu mal de queixal? infusió de farigola.
Us ha sortit un granet dins la boca? glopegeu una infusió de farigola.
Ulls amb conjuntivitis? un cotó impregnat d'infusió de farigola.
Mal de coll? beveu una infusió de farigola amb mel.
La farigola curadora. La farigola tot ho cura.
Res de pastilles, ni de xarops. Què saben aquests metges i farmacèutics? 
Farigola!
I, tot i que al principi n'era reticent, he d'acceptar que aquesta herba gairebé la considero màgica. 
Sobretot, sobretot, si la iaia te la va a collir a les Plantes, la porta en forma de ram fins a casa seva, n'escull un petit branquilló, i el deixa reposar uns minuts dins l'aigua que ha fet bullir… llavors si, que, obligatòriament, t'has de curar!


dimecres, 7 de maig del 2014

L'armariet del cuarto de bany

Per a qualsevol nena petita, investigar (o millor dit, espiar) què guarda la iaia a l'armariet del cuarto de bany és una cosa força excitant. Si li afegeixes que la teva àvia és una persona que sempre va mudada, que fa molt de goig, i que li encanta maquillar-se i arreglar-se, el fet de regirar l'armariet és una tasca indispensable. 
L'armariet del cuarto de bany de la meva àvia era de mirall. No gaire gran. Força senzill, gens sofisticat. Obries una de les portetes, i a dintre hi trobaves… pasta de dents, raspall de dents, 3 o 4 pintes i raspalls, alguna sombra d'ulls, una cosa estranyíssima que segons sembla arrissava les pestanyes… el més especial, per a mi, però, eren els pintallavis. Potser n'hi havia 8 o 10. Tot i que pràcticament tots estaven esgotats! al costat dels pintallavis, un petit pinzell. L'explicació de tot plegat? després de temps de vaques flaques, la iaia ha après a no malgastar. Res. I molt menys els pintallavis, que gasta amb freqüència. Els ha d'escurar fins que no hi hagi gens de la pintura màgica que fa els seus llavis més carnosos i sensuals. I per escurar, li cal un pinzellet, amb el que agafa les restes, i se l'unta als llavis.
Això és aprofitar!!!!


dimarts, 6 de maig del 2014

La pilota al rebedor

El joc era molt simple: la meva germana es posava en un extrem del rebedor, i jo en l'altre. Ens ajupíem, posant els genolls a terra. I ens tiràvem una vella pilota de tennis. La fèiem lliscar pel terra, fins a l'altra banda, provant de que passés entre les cames o entre la paret i el cos de l'altre. Provàvem de fer gol. El joc era divertit, rèiem molt, ens estiràvem pel terra, intentant arreplegar la pilota, anàvem ràpides i lleugeres, cridàvem… disfrutàvem. 
Quanta estona durava? depèn. Minuts, més minuts… fins que venia la iaia a avisar-nos que deixéssim de fer xivarri i de clavar cops de pilota a les parets. Ho deia intentant-se imposar, però amb una mitja rialla a la boca. De fet, el joc podia considerar-se que no tenia èxit fins que no venia la iaia intentant fer-nos-en desistir. Pensant-hi ara, crec que el joc consistia en fer prou soroll per tal que vingués la iaia a avisar-nos. Aquest, era l'objectiu real del joc (i he de dir que sempre ho aconseguíem ;).


dilluns, 5 de maig del 2014

la iaia dels meus fills

Aquest blog està dedicat a la meva àvia. Però avui vull parlar de l'àvia dels meus fills: la meva mare. La meva mare també és la iaia perfecte. És positiva, riallera, i li encanta jugar amb els seus néts. Mai té un no per a ells. I, és clar, els seus néts saben que arribar a casa de la iaia Anna és fer festa grossa. La meva antiga habitació, actualment el cuarto de la planxa, esdevé el camp de batalla on totes les joguines rodolen pel terra, i no hi ha ningú que els hi digui que ho endrecin de seguida. El menjar és més bo i es menja més depressa si l'àvia te'l talla a trossets mil.limètrics i a més te'l peix. Passejar amb la iaia Anna és divertit, perquè també implica córrer, saltar, riure i jugar. La iaia et deixa veure la tele mentre menges, quan saps que a casa ho tens prohibit. Els meus fills es deleixen per estar sempre amb la iaia Anna, a qui adoren! I no m'extranya!
Ai, les iaies! aquestes persones adorables que et mimen i tenen temps per jugar amb tu! Quina sort tenir-ne!



diumenge, 4 de maig del 2014

la Pose

"Pitu, fes-me una foto!"
"ja va, ja va…" i mentre l'avi anava a buscar la càmera, la meva àvia ja estava llesta, amb la seva pose de foto d'estrella de cine. 
Normativa a seguir, per a tothom interessat en fer LA POSE:
- fer-se-la a la terrassa (si cal anar amb ulleres de sol, cap problema. Les fotos d'exterior capten més la llum i, com a tal, al protagonista, eix central de la foto).
- posar alguna torratxa amb plantes o flors a la vora (tot i que la terrassa té el terra recobert de rajoles, hem de procurar que sembli que estiguem enmig d'un jardí, o millor encara, enmig de la natura en el seu estat més salvatge).
- ma esquerra a la cintura.
- ma dreta cap avall.
- peu dret cap endavant, ensenyant la punta.
- peu esquerre vertical, aguantant el pes del cos.
- somriure (sobretot, no riure!) a la càmara.

El resultat, si l'avi quadrava bé a la iaia (algunes fotos sortien amb el cap tallat de la iaia, d'altres sense que es veiessin les sabates noves que acabava d'estrenar), era espectacular! em sembla que ni l'Ava Gardner ho podia fer millor. En voleu una mostra?