Jocs

Cabretes, esteu ben amagadetes?
A casa teníem un forn de pa. El pastador, l'espai on es feia el pa, era com un iceberg. No, no perquè fos fred, al contrari! Si tu entraves a la botiga, veies que era un espai petit, però a l'entrar al pastador, comprovaves que hi havia multitud de metres quadrats, amb parets blanques, armaris plens de calaixeres on es llevava el pa, carros de fusta per transportar el pa, sacs de farina… i espai per caminar… i per jugar. Recordo que jugàvem amb la iaia a amagar-nos. Ella sempre parava. Comptava fins a 10, amb els ulls tancats, i ma germana i jo corríem a amagar-nos! Gairebé sempre ens amagàvem al mateix lloc. Quan la iaia parava de comptar, deia en veu alta: "cabretes, esteu ben amagadetes?" i nosaltres dues, amb la nostra inocència intacta, li responíem: "Siiiiiii!" Evidentment ella ens trobava en un tres i no res, i s'acostava amb passes ben grans cap a nosaltres. Nosaltres, espantades i eufòriques a la vegada, li dèiem: "no se'ns mengis! no se'ns mengis!" I que n'eren, de plaents, i divertides, aquelles tardes amb la iaia!!


la pilota al rebedor
El joc era molt simple: la meva germana es posava en un extrem del rebedor, i jo en l'altre. Ens ajupíem, posant els genolls a terra. I ens tiràvem una vella pilota de tennis. La fèiem lliscar pel terra, fins a l'altra banda, provant de que passés entre les cames o entre la paret i el cos de l'altre. Provàvem de fer gol. El joc era divertit, rèiem molt, ens estiràvem pel terra, intentant arreplegar la pilota, anàvem ràpides i lleugeres, cridàvem… disfrutàvem. 

Quanta estona durava? depèn. Minuts, més minuts… fins que venia la iaia a avisar-nos que deixéssim de fer xivarri i de clavar cops de pilota a les parets. Ho deia intentant-se imposar, però amb una mitja rialla a la boca. De fet, el joc podia considerar-se que no tenia èxit fins que no venia la iaia intentant fer-nos-en desistir. Pensant-hi ara, crec que el joc consistia en fer prou soroll per tal que vingués la iaia a avisar-nos. Aquest, era l'objectiu real del joc (i he de dir que sempre ho aconseguíem ;).

Endevinalla
Ja de molt petita, la iaia ens deia una endevinalla. Ens la va repetir centenars de vegades! als nens els hi encanta que els hi repeteixin les coses, i a ella no li costava gens dir-nos-la una vegada i una altra. Aquí la teniu:
"Pam per aquí, pam per allà i pam que li penja"
L'endevineu? (tot i que molt em sembla que els pams tenien diferents mides)


Pessigolles
Acostumava a passar al vespre. Quan ja havíem sopat. Miràvem la tele tots plegats. De cop i volta, tenia uns desitjos incontrolables de que la iaia em fés pessigolles! Però no pessigolles d'aquelles que t'arrenquen una rialla, i et doblegues del riure. No. Les pessigolles de la iaia eren subtils. Jo em posava de panxa a terra sobre la seva falda, i li deia: "iaia, em fas pessigolles?". Ella, sense dir-me res, em passava els seus dits per l'esquena, suaument, i em feia tenir una sensació molt dolça! Quan em passava els dits prop de la columna vertebral, era dolç, però quan s'acostava als costats, a dreta i esquerra de la cintura, se m'escapava el riure!
I, és clar, sempre tenia pell de gallina. Que què és la pell de gallina? quan la pell se t'omple de petits granets, de color carn, un al costat de l'altre… si… que xulo que era, deixar-se emportar per aquelles sensacions… mai en tenia prou, mai me'n cansava!

Ara, el meu fill petit, acostuma a demanar-me: "mama, em pots fer pessigolles de la iaia Roser?". I jo, sense dir-li res, n'hi començo a fer. Com passa el temps!

Dibuixant a la iaia
Aquest cop el meu fill petit ha fet un dibuix de la iaia Roser. El tema era "la iaia Roser". Sense més pistes. I realment crec que l'ha clavat:
enmig de la natura, en un camp ben verd, hi ha dibuixat una persona somrient, amb els cabells alçats (crepats!), i amb roba de colors gens discrets. Al cel, un sol que ilumina aquesta persona, i li dóna energia i ganes de disfrutar. 
Potser jo hi trobo a faltar uns talons ben alts (si, si, encara que estigui dins d'un camp de rabanisses, els talons mai poden faltar). Però l'essència de la iaia Roser queda ben palesa en aquest dibuix simple, ple de llum i colors.
Estic contenta de la idea que els meus fills tenen de la seva besàvia. 


Ballem?
A la meva àvia li encanta escoltar música. Quan vaig a casa seva, sovint veig que té posat un CD de sardanes o un de valsos. A tot volum. I ella feinejant per casa. Però a mi em sembla que sempre s'ha reprimit ballar. El meu avi no era bon ballador. Bàsicament, es movia 10 cm cap a una banda, 10 cm cap a l'altra banda, i et feia parar, alegant que estava marejat. I això en el millor dels casos, és a dir, durant els casaments de familiars! La meva àvia es delia sempre per ballar, tot i que intentava mantenir aquest desig en secret. Ballar no és seriós, i a determinada edat no cal perdre els temps en aquestes foteses. Per això, quan jo anava a casa seva i escoltava la música, l'agafava per la cintura, ens donàvem la ma (em sembla que ella feia d'home), i començàvem a dansar, donant voltes sense parar, rient plegades, i intentant uns passos que ella donava segura i jo intentava seguir. Són aquells moments dolços que t'ofereix la vida. Aquells moments que val la pena tenir. Hi havia complicitat en els gestos i les rialles, i el convenciment de que cal aprofitar les estones alegres que t'ofereix la vida. Un cop acabada la música, la meva àvia tornava a posar-se la cuirassa de senyora gran i seriosa, i continuava planxant, o endreçant, o cuinant. Però amb un bri més d'alegria dins del cos.

Colònia que escalfa
Fa més de 30 anys, a Vic, els hiverns eren molt i molt i molt freds. Recordo ficar-me al llit amb pijama gruixut, amb bossa d'aigua calenta als peus, i depressa cobrir-me amb els llençols, una manta i un edredó. En aquella època, els de la Plana encara no en sabíem res, de les fundes nòrdiques. 
Al matí, al despertar-nos, sortir de l'escalfor del llit també ens costava molt, ja sigui per la son encara remanent, ja sigui perquè sabíem que les habitacions estaven gèlides, doncs a la nit la calefacció no anava. 
Recordo que vam passar unes quantes nits a casa dels avis. Sabeu quin era el remei contra la son i el fred que ens aplicava la iaia al despertar-nos? Ens treia totes les capes que ens cobrien (edredó+manta+llençol), ens feia treure cuita-corrents el pijama i ens fregava ben fort amb una tovallola impregnada amb colònia. 
No sé dir com actuava això en el nostre organisme. Encara ara m'és difícil discernir què era el que ens alliberava del fred:
- o la tovallola (que era vella i rasposa),
- o la colònia (que era de nens però amb un contingut en etanol important que t'impregnava els narius),
- el els gestos de la iaia amunt i avall dels nostres braços i cames.
Segurament, la combinació dels tres elements era la resposta.
El cas és que just després que ella acabés de fregar-nos, ens vestíem cuita-corrents sense la sensació de fred que hauríem tingut sense aquesta cura miraculosa.


Més pessigolles
Ara ja és una constant. Ara pràcticament cada dia els meus fills em demanen, a l'hora d'anar a dormir, "mama, em pots fer pessigolles de la iaia Roser?". I jo no m'hi nego, ans el contrari, m'encanta que disfrutin amb una cosa amb la que jo vaig disfrutar tantíssim quan era petita. 
Heus aquí les diferències i coincidències que hi han entre el meu record i el present:

- jo m'estirava a la falda de la iaia, que s'estava asseguda al sofà.
- els meus fills estan estirats al seu llit i jo al seu costat.

- la meva àvia ens feia pessigolles al capvespre.
- jo els hi faig pessigolles just abans d'anar a dormir, per fer-los endormiscar.

- la iaia em resseguia l'esquena amb els dits índex i el del cor, dibuixant cercles i semicercles a l'esquena. Quan les pessigolles es feien resseguint la columna, de seguida em sortia pell de gallina. Quan les pessigolles m'arribaven a banda i banda de la cintura, se m'escapava el riure.
- jo els hi ressegueixo l'esquena amb els dits índex i el del cor, dibuixant cercles i semicercles a l'esquena. Quan les pessigolles es fan resseguint la columna, la pell de gallina és evident. Quan les pessigolles arriben a banda i banda de la cintura, ells es mouen lleugerament però aguanten.

- jo mai deia prou. Era la iaia que parava al cap de no sé quanta estona.
- els meus fills mai diuen prou. Paro quan els veig a punt d'adormir-se.

La capsa dels tresors
Una de les habitacions més interessants de casa la iaia era una de les habitacions més lletges i amagades de casa la iaia. El cuarto de la planxa+la màquina de rentar+el cosidor+la bicicleta estàtica+el guardarropia de les bates i els jerseis de portar per casa+les andròmines vàries que no se sabien on posar. En molt pocs metres quadrats es concentrava tota aquesta varietat. 
Però el més interessant de tot el que hi havia a dins d'aquella habitació, era la capsa dels tresors, altrament dita cosidor. Era una capsa gran, forrada de roba, i on ma germana i jo hi ficàvem les mans per treure'n artilugis que ens semblàven exòtics: fils de totes colors, agulles, clips, gomes per la roba, didals, tisores, betes,… tot en un entremat que havies d'anar desembolicant fins arribar a l'objectiu que perseguies. 
Vaig passar moltes estones, furgant entre les meravelles que ens oferia aquella capsa. Mirava les diferents mides d'agulles imperdibles, recollia el fil d'embastar i el separava de la resta de fils de cosir, posava i treia les agulles del seu coixinet…el que mai vaig arribar a trobar, en aquella capsa dels tresors, va ser el gust per cosir o brodar. 

Dolç i salat a la platja
L'aigua del mar és salada. Molt salada. I encara ho és més per un nen. Per què? molt simple: 
les persones grans prenen el sol. Quan estan cansades de prendre el sol o de treure's la sorra que els hi tiren la resta de persones a la cerca d'un bon posicionament prop de l'aigua, les persones grans, molt dignes, es dirigeixen a l'aigua, hi entren lentament, es capbussen o no, neden una mica, i surten preparats per a un altre bany de sol. 
Els nens arriben prop de l'aigua, llencen les xancletes, es treuen les samarretes (i també les llencen a la sorra, prop o no de les xancletes), i es dirigeixen cap a l'aigua. Amb sort sa mare no els perseguirà per posar-los la crema protectora que segurament ja porten des de casa. Un cop prop de les onades, els nens salten sobre elles, tiren cosses a l'aigua, entren a l'aigua, en surten, entren, salten, bucegen, neden, riuen, es persegueixen, entren a l'aigua, surten, s'enfonsen, bucegen, surten de l'aigua… al cap de una hora, potser la mare els obliga a descansar un xic, a la tovallola, per recuperar forces. 
El meu record dels cinc minuts a la tovallola entre nedada i nedada és molt dolç: Sabeu qui ens esperava, sempre, prop de la nostra tovallola en aquell moment? la iaia amb un sucre a la ma! Quan sortíem de l'aigua després d'haver-nos empassat quantitats importants d'aigua amb la seva sal, arribàvem a la tovallola i la iaia sempre ens tenia preparat un sucre, d'aquells rectangulars, premsats. I era genial! ens l'empassàvem amb delit! La combinació de les hores de joc a l'aigua de la platja combinada amb la dolçor del sucre és un dels millors records que tinc dels petits bocinets de felicitat que et dóna la vida!
1,2,3 ...petit inglès
Quins farts de jugar i de riure amb aquest joc! la iaia i la mare sovint jugaven amb nosaltres dues, ma germana i jo. I nosaltres no ens en cansàvem mai!
Objectiu del joc
tocar l'esquena de la persona que para, marxar corrents i intentar que ella no et toqui.
Material necessari
ganes de passar-t'ho bé, ganes de córrer, i un espai relativament gran.
Normes de joc:
- la persona que para es posa de cara a la paret.
- la resta de jugadors es posen a l'altre extrem de la sala, o terrassa, o pati, o el que sigui.
- la persona que para diu: "1, 2, 3 … petit inglès!" (no anglès, fa més de 30 anys, els anglesos eren els inglesos, a Vic), en veu alta i de cara a la paret.
- mentre la persona que para diu "1, 2, 3 … petit inglès!", la resta de jugadors avancen tan depressa com poden cap a la persona que para.
- la persona que para, un cop ha dit "1, 2, 3 … petit inglès!", es gira de seguida de cara a la resta de jugadors.
- en el moment que es gira, els jugadors s'han de quedar immòbils. 
- si la persona que para veu algun jugador movent un braç, una cama, rient, tancant un ull… el fa tornar al punt de sortida.
- i així anar fent, fins que algú toca l'esquena del que para, i el que para intenta tocar a algun altre jugador. 
Desconec totalment l'origen del nom del joc. Només sé que jugant-lo, he passat estones molt divertides. I que en moltes d'aquestes estones, la iaia també hi era.

Dibuixem a la iaia
Un besnét de la meva àvia (concretament el meu fill gran), li ha fet un dibuix. El tema del dibuix era: la iaia Roser. Tenint en compte que gairebé tres quartes parts del dibuix estan ocupades per unes muntanyes grises i altes; continuant amb el fet que segons el meu fill gran, l'àvia es dedica a escalar-les, i acabant amb l'observació que en el dibuix, la meva àvia porta els cabells negres i llargs, i una samarreta groga gens cenyida, he arribat a la següent conclusió: he de parlar més als meus fills de la seva besàvia. A veure si explicant-los tal com és, el concepte de "dona escalant muntanyes amb melena negra al vent", canvia per "iaia afectuosa que demostra seguretat en totes les seves accions". Tot i que, arribats a aquest punt, una dona escalant una muntanya prou empinada ja mostra molta seguretat en si mateixa. I si realment el concepte ja el tenen après?

El dòmino
Al meu avi li agradava jugar al dòmino. 
Però a la meva àvia li agradava deixar-nos les fitxes del dòmino per fer castells. Posava quatre fitxes en paral.lel, separades un xic una de l'altra. Després en col.locava dues a sobre d'aquestes, i anava pujant, fins que el castell es desmuntava. Un cop ella havia acabat, ens empenyia a que nosaltres féssim el mateix. I, com qui no vol la cosa, ens tenia distretes i tranquiles durant una bona estona. Quan nosaltres començàvem a intentar mantenir l'equilibri de les peces, ella discretament s'allunyava de nosaltres i es dirigia cap a la cuina. Al cap de poca estona, apareixia amb un plat ple de trossos de poma pelada, i grills de taronja. I també, com qui no vol la cosa, nosaltres ens menjàvem una bona quantitat de fruita per berenar, gairebé sense assabentar-nos-en, doncs anàvem intentant que el castell no caigués. 
Em fa gràcia comprovar que aquesta estratègia encara l'utilitza amb els seus besnéts. I li continua funcionant!

Comprem pela de poma
Després de sopar, toca menjar una poma. I si a l'hora de menjar la poma, podem jugar amb la iaia, molt millor. I mentre la iaia ens va donant trossos de poma i nosaltres ens els empassem rialleres, ella fa servir la pela de la poma per jugar. La talla a trossets petitets. I fa de venedora. Nosaltres som les compradores. Bon dia, volem quatre cuixes de xai. Doncs la iaia ens dóna quatre trossets petitets de poma. I ara 2 hamburgueses. I ens dóna 2 trossets un xic més grossos. I una mica de pernil dolç. I ens entrega un altre tros de pela de poma.  Ara jo sóc la venedora. I la iaia i ma germana em demanen pollastre, i butifarra, i somaies, i…. i jo els hi vaig donant trossets de poma, fins que s'acaben (mai una poma havia tingut un contingut proteínic tan elevat!).
I d'aquesta manera, lenta, divertida i entretinguda, resulta que ja ens hem acabat els trossos de poma que  la iaia ha fet lliscar suaument cap a les nostres mans i boques. Apa, sopar enllestit!



Parxís
La meva àvia és una fan del parxís. Hi pot jugar moltes hores. Acostuma a anar a un local social, i amb d'altres dones de la seva edat juguen moltes partides. En parella, soles… això si, ella mai perd els papers. Sòbria, sense enfadar-se mai (com a mínim de manera visible), juga, i parla, i disfruta.
A casa, a vegades juguem alguna partida amb ella. Tot i que en aquestes circumstàncies, ella no juga amb uns contrincants, és la professora de la família. Ella decideix quines són les millors jugades, quina és la fitxa que s'ha de tocar i quina s'ha d'esperar, quina norma regeix una jugada i quina norma en regeix una altra… però no tan sols per les seves fitxes (que, val a dir, acostumen a ser les vermelles), sinó per les fitxes de tothom! Ella decideix que jo he d'adelentar amb una de les meves fitxes, encara que jo pensi en adelantar una altra. Ella es treu de la màniga una norma (assegurant-nos que és una norma universal) que normalment ens beneficia als altres i no a ella. 
I jo, que sóc tossuda de mena, m'agrada portar-li la contrària i fer exactament al revés del que em recomana (m'ordena). Evidentment, després d'unes quantes tirades, comprovo fàcilment que la iaia, com sempre, tenia raó: li hauria d'haver fet cas!!!!



L'armari de les sabates
Al seu pis, la meva àvia tenia un armari màgic. Estava empotrat a la paret, al passadís. No feia ni un metre d'ample. La porta tancava malament. Però per a la meva germana i per a mi, era el millor armari del món. L'obries i… estava ple de sabates! Sabates velles i gastades, algunes de més noves, blanques, roses, marrons, beig… amb taló alt, molt alt, baixet, però sempre amb talons. Acabades en punta, algunes d'arrodonides, alguna de quadrada (en diuen carrades, d'aquestes?).
Quan baixàvem al seu pis, corríem cap a aquest armari, l'obríem, i ens emprovàvem totes les que podíem! ens fèiem les grans, i les xules, intentant caminar més de quatre passes amb unes sabates que ens anaven massa grans. Però ens fèiem un fart de riure, ens ho passàvem molt bé!
Un dels contes que tinc a la web www.mamemi.com està basat en aquest armari de les sabates. Per a dues nenes petites que volen fer-se gran, era la millor capsa de joguines que podíem tenir!

















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada