divendres, 23 de maig de 2014

No "maxis…"

Tot és relatiu. Fa 60 anys, anar de Vic a Barcelona es considerava un viatge llarg. Fa 40 anys, voltar per Europa era com haver recorregut el món. Ara els meus fills de 7 i 5 anys ja han travessat l'Atlàntic, i el viatge en avió és com un joc per ells, de fet em pregunten perquè no anem en coet.
Fa 40 anys, els meus avis s'havien passejat per Europa en autobús, xino-xano, amb guia que els portava de la ma als racons més turístics. Moltes hores de carretera, xerrades amb amics, hotels per descansar i unes quantes fotos amb una Polaroid. Un any França, l'altre Alemanya… la iaia sempre ens diu que ha viatjat per tot arreu. 
Un dels estius en que van marxar, jo era molt petita i estava acostumada a la seva companyia. La iaia sempre m'explica que, quan van tornar i jo la vaig veure, vaig córrer cap a ella, i li vaig agafar ben fort les faldilles. "No "maxis…"" li vaig dir. "No, iaia, no tornis a marxar, que t'he trobat molt a faltar", li volia dir. Jo no recordo aquest moment. O millor dir, m'he apropiat del record que té del moment la meva àvia. I m'agrada pensar-hi. Segur que va ser ben bé tal com ella explica.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada