divendres, 16 de maig de 2014

Parxís

La meva àvia és una fan del parxís. Hi pot jugar moltes hores. Acostuma a anar a un local social, i amb d'altres dones de la seva edat juguen moltes partides. En parella, soles… això si, ella mai perd els papers. Sòbria, sense enfadar-se mai (com a mínim de manera visible), juga, i parla, i disfruta.
A casa, a vegades juguem alguna partida amb ella. Tot i que en aquestes circumstàncies, ella no juga amb uns contrincants, és la professora de la família. Ella decideix quines són les millors jugades, quina és la fitxa que s'ha de tocar i quina s'ha d'esperar, quina norma regeix una jugada i quina norma en regeix una altra… però no tan sols per les seves fitxes (que, val a dir, acostumen a ser les vermelles), sinó per les fitxes de tothom! Ella decideix que jo he d'adelentar amb una de les meves fitxes, encara que jo pensi en adelantar una altra. Ella es treu de la màniga una norma (assegurant-nos que és una norma universal) que normalment ens beneficia als altres i no a ella. 
I jo, que sóc tossuda de mena, m'agrada portar-li la contrària i fer exactament al revés del que em recomana (m'ordena). Evidentment, després d'unes quantes tirades, comprovo fàcilment que la iaia, com sempre, tenia raó: li hauria d'haver fet cas!!!!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada