Tyrone Power, però pronunciat no a l'anglesa, sinó a la catalana: en Tirone Pouer, pronunciant totes les vocals i totes les consonants, com ha de ser. A la meva àvia li agradava l'actor Tirone Pouer. Bé, de fet, no li agradava l'actor, li agradaven els personatges que en Tyrone Power representava. Li agradava aquell heroi que sempre anava ben clenxinat, encara que s'hagués barallat a capa i espasa amb el dolent de la pel.lícula durant més de cinc minuts; aquell noi que sempre portava la camisa blanca neta i planxada, igual que els pantalons (o les malles), encara que fós un proscrit i el sabó no existís en l'època representada; aquell guaperes que besava a l'actriu just quan la peli s'acabava, però no amb un petó de veritat, sinó amb un petó de pel.lícula estàtic, sense moviment mandibular, segons abans que a la pantalla es veiés el "The end".
A la meva àvia no li agraden les pel.lícules d'ara, que no entén, on hi passen coses catastròfiques (ja sigui dins d'un llit o en una altra galàxia), i on els actors van bruts i fan patir o diuen bromes que no fan gràcia. Les pel.lícules d'abans si que eren pel.lícules, fàcils d'entendre i de gaudir: el bo, el dolent i la donzella. I apa, quan s'ha acabat la peli, tornada a la dura realitat. Potser té raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada