dimecres, 28 de maig de 2014

Cava aigualit

Quan era petita, a casa, alguns diumenges assenyalats, els avis i els pares bevien xampany. Ja de més gran, a casa, alguns diumenges assenyalats, els avis i els pares, i sumant-nos-hi la meva germana i jo, bevíem cava. Era curiós comprovar que la mateixa ampolla, el mateix nom, el mateix gust i les mateixes bombolletes que s'enfilaven amunt, havien canviat de nom. Però nosaltres continuavem brindant, fent xin-xin alçant les copes i dient felicitats a qui li toqués. Primer amb xampany i després amb cava.
Normalment era el pare l'encarregat d'omplir les copes. La mare, per pudor femení, deia prou quan el líquid ocupava un xic més de la meitat de la copa. La iaia, per pudor femení, suposo, deia prou quan el líquid ocupava una quarta part de la copa. I llavors feia el sacrilegi: s'hi afegia aigua!!!!! tots quedàvem amb els ulls esbatanats, i intentàvem fer-la desdir de la seva acció a través de raonaments més o menys lògics: que si perd el seu sabor, que si el cava ja té un elevat contingut d'aigua, que si per fer això val més no beure… però res. Mai vam aconseguir fer-la canviar d'opinió. La iaia, indiferent a qualsevol dels comentaris que li fèiem, agafava l'ampolla d'aigua de sobre la taula, i acabava d'omplir la seva copa amb el líquid transparent i insípid. I, tota seriosa, engolia el beuratge glop a glop. 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada