Parxís amb trampes

És Nadal. Mentre tots fan la becaina amb la panxa plena o miren una pel.lícula de Disney on els gossos parlen, la iaia, la meva neboda i jo juguem al parxís. Anem tirant els daus i movent les fitxes. La Beth, la neboda, amb quatre anys, és anàrquica i no té en compte els torns, ni els daus, tot i que intenta comptar bé, amb la millor de les intencions. De tant en tant juga, de tant en tant mira la tele que les seves germanes i els seus cosins tenen engegada massa a la vora i massa alta. De cop i volta, ens diu que ha guanyat la partida! Evidentment té les fitxes sobre el tauler, i cap ha complert els requisits del joc per anar a casa i guanyar la partida. La iaia no ha deixat que jo li matés la fitxa que em tocava, li ha anat parlant, encoratjant-la l'estona que jugava, i guiant-li les fitxes per tal que aconseguís les millors tirades. La iaia, però, ha continuat jugant amb mi, més ben dit contra mi, impassible, tirant sempre en el seu torn i intentant jugar tan bé com li ha estat possible. 

Amb la seva malaltia, amb els anys que li han doblegat les articulacions, amb la memòria cada cop més escassa, s'ho ha manegat per jugar una partida de parxís amb mi, fer creure a la Beth que jugava bé i ajudant-la sempre que ha pogut, i guanyant-me la partida! Mai deixa de sorprendre'm i de fer que l'estimi més i més cada dia.

Baixant de la font del gat

La meva iaia recorda coses que va fer, o dir, fa molts anys, però no recorda gent ni esdeveniments propers. Ara ja va a un centre de dia, on la cuiden i li fan fer activitats, i així ma mare té un xic de llibertat per poder fer les seves coses. 

Avui hem fet un Skype i la iaia m'ha dit que al centre de dia els fan cantar. Li he demanat que em canti la cançó que han fet allà. És la següent, que m'ha cantat sense oblidar-se de cap paraula:

"Baixant de la font del gat

una noia, una noia,

baixant de la font del gat,

una noia i un soldat.

Pregunteu-li com se diu

Marieta, Marieta,

pregunteu-li com se diu

Marieta de l'ull viu."

Són d'aquelles cançons que hem escoltat tota la vida i de les quals encara no en sé destriar el significat, si és que en té.

Les germanes malaltes

Els dilluns a la tarda, ma mare porta a la iaia a Roda. Va a veure a la seva germana gran, la tieta Magda. Fa temps que està en una cadira de rodes, pobreta. I la meva àvia, hi està algunes estones, la passeja amunt i avall, li deu donar un xic de conversa, i la iaia torna a casa. 
La iaia també sap que una altra de les seves germanes està sola a casa seva, perquè el seu marit està ingressat en un hospital.
La iaia avui ha sabut que la seva germana petita és a l'hospital, curant-se d'una bronquitits que no li acaba de passar del tot.
A casa, quan li pregunto per les seves germanes, ella m'explica que va a veure a la seva germana Magda, que està en cadira de rodes. Que potser li demanarà per anar a viure a casa la tieta Mercè, per poder-li fer companyia, perquè viu sola. No recorda a la tieta Pepita, que és amb la que sempre havien fet més coses juntes.
La meva àvia diu que ella té sort que hagi arribat a tenir tants anys sense estar malalta.
Què és el que vol saber la meva àvia i què és el que sap de la seva malaltia? Res o tot?

Saludant desconeguts

Avui hem sortit a donar un volt amb la iaia. Pels carrers del voltant de casa seva. Hi havia força gent que la saludava i la felicitava pel seu sant. Santa Roser. I ella, molt educada, els hi tornava la salutació, els hi agraïa la felicitació i continuava caminant, agafada de bracet, amb pas lent però segur. Estic convençuda que no sabia qui eren, totes aquelles persones que la saludaven. Sé que no els ha reconegut, però ella feia com si els conegués. Gent de tota la vida, que en diem. Gent que ha despatxat moltes vegades al forn de pa, gent amb qui s'ha trobat sovint pel carrer, persones amb les quals havia xerrat de tot i de res... ara són uns desconeguts totals per a ella. 
Quan ja tornàvem cap a casa, ens ha passat pel costat un senyor gran que anava amb cadira de rodes. Una dona de mitjana edat menava la cadira i parlava animadament amb una altra dona més jove que caminava al seu costat. El senyor gran estava absort, fixant la vista a l'infinit. De cop i volta, just quan passem pel seu costat, la meva àvia ha saludat efusivament al pobre home. "adéu, que vagi bé!", li ha dit, alçant la ma per fer-li una bona salutació. L'home ha continuat el seu camí, absort en nosequè; les dones que l'acompanyaven han mirat estranyades a la iaia i han continuat xerrant altra vegada entre elles al cap d'un segon. La meva àvia m'ha dit, compungida: "pobre noi, tan simpàtic que era, de jove!".
M'agradaria tant saber a qui és capaç de reconèixer i a qui no! Quins són els paràmetres que marquen el cervell? 

El jersei vermell

Vermell, vermell, vermell. El color preferit de la iaia. Si fós per ella ho tindria tot de color vermell. Vermell sang, vermell roig, vermell llampant. Res de colors discrets. I els jerseis també han de ser vermells. Avui li he vist portar un jersei que fa anys i panys que porta per estar per casa. Vermell, evidentment. Ara ja el porta perquè sempre té fred, sobretot a la nuca, em diu. I aquest jersei és calent, calent. Ara el porta i tan li fa si li combina o no. De fet, des que la malaltia s'ha fet present a les nostres vides, la iaia s'ha tornat molt naïf. Sembla un anunci de roba de nena, que combina quadres amb ratlles, estampats i puntets multicolors. Però el seu jersei, de color vermell. Jo recordo que aquest jersei m'ha acompanyat a la majoria d'etapes de la meva vida. Ja en tinc record en la meva infantesa, m'ha seguit a l'adolescència i el tinc ben present en la meva maduresa. 
Fa anys, a la iaia li agradava aquest jersei pel color i pequè abrigava. Avui li agrada perquè l'abriga i l'ha trobat en el penjador de sempre.
"Iaia, quants anys fa que tens aquest jersei?"
"Ui, molts... potser 2 o 3!"
"???? !!!!"

Els carrers

"Iaia, avui he anat a comprar unes estovalles."
"On hi has anat?"
"Al carrer Pla de Balenyà."
"I on és, això?"
"Al centre de Vic, saps el carrer Nou?"
"No, no sé pas com anar-hi, no recordo el nom de cap carrer."
No sé dir com em sento: atordida, estupefacta, abatuda, incrèdula... la iaia no recorda cap dels carrers pels quals ha transitat tota la seva vida. Cap. Aquells carrers que la veien ben mudada i elegant, amb talons, faldilla voleiant, jaqueta i el cabell acabat de crepar. Aquells carrers on hi trobava aquella veïna que li explicava una xafarderia, o aquella coneguda que li deia "sempre fas goig, Roser!". I ella, saludava a una i altra, i continuava fent camí cap a casa, carregada amb alguna bossa plena de peix o de pomes. I passava pel carrer Pla de Balenyà i pel carrer Nou, amunt i avall, amunt i avall...
Ben mirat, tampoc sé perquè m'estranya tant, tot plegat. Si la trobo perduda dins del seu pis, per què m'hauria d'estranyar que no recordi cap carrer?

Silencis a taula

A casa no hem estat mai callats a l'hora dels àpats. Som una família de xerraires, ens agrada enraonar, explicar-nos coses. No som d'aquelles famílies que quan estan assentats a taula mengen i callen. Ara, continuem igual. Excepte la iaia. La iaia calla. Està absent gran part de l'àpat. Mirada buida, va menjant el que ha anat esmicolant a trossets petits, doncs les dents que li queden ja no són els que eren. Jo acostumo a seure al seu costat. Estic distreta escridassant als meus fills perquè seguin bé, perquè mengin bé, perquè no beguin aigua que els hi tregui la gana... de tant en tant miro a la iaia. Quan se n'adona que me la miro, li pico l'ullet. I ella me'l pica a mi. D'aquesta manera, sé que hi és, que no necessita participar d'una conversa, però que és aquí. Tot i que molt em temo que no sempre hi  és. 

Palplantada al passadís

Arribo a casa la iaia. Tinc claus, de manera que no truco. Com sempre, esverada, obro la porta d'una revolada. "Hola, iaia!". Giro el cap a dreta i esquerre, mirant de localitzar-la. I ella és allí, palplantada al passadís. El primer dia que la hi vaig veure, em pensava que es dirigia cap a alguna banda del seu pis. El segon dia vaig sospitar. A partir del tercer, tinc la seguretat que passa estones al passadís, palplantada, perquè no sap on és, ni què ha de fer, ni què hi fa allà, ni cap on hauria d'anar. 
Aquestes despistades cada vegada són més freqüents. I t'acostumes a trobar-la allà. I ho normalitzes. Els homes tenim una capacitat innata per encarar noves situacions. El que no sé és si la gent amb Alzheimer continua amb aquesta capacitat innata d'adaptació a les noves situacions, o si simplement hi són sense ser-hi. 

Abraçades i petons

Abans de la malaltia, la meva àvia era més aviat esquerpa a l'hora de fer abraçades i petons. Com a dona forta que era, sempre va preferir no mostrar febleses; i temps ha, la demostració dels sentiments era considerat un signe de feblesa. Per tant, tot i que jo sabia del cert que la meva àvia m'estimava, també acceptava amb normalitat els seus petons i abraçades generalment minsos.
Des que té la malaltia, aquesta part ha canviat molt. Desconec quin percentatge és degut a la malaltia, i quin als medicaments que ajuden, a ella i als del seu entorn, a portar-la millor. El que si sé és que quan et veu es desfà a petons. M'encanta acostar-m'hi, perquè em petoneja amb aquells petonets petits i seguits a la galta. M'agrada abraçar-la, envoltar-la ben bé, perquè ella, agraïda, em correspon amb una llarga abraçada, tot i que amb moltes tremolors. 
Voldria que la malaltia no li hagués atacat la memòria, voldria que la malaltia desapareixés. Com que sé que això no passarà, gaudeixo d'aquests instants de complicitat i tendresa.

Qui és, aquesta?

Avui amb la iaia hem mirat fotos. En totes hi surt ella. Les tinc guardades al meu portàtil, i les vaig posant a les entrades que faig en aquest blog. 
En qüestió de deu minuts, que és el temps que hem estat mirant-les, la iaia m'ha repetit les següents frases:
- "Ai quina il.lusió que em fa, veure aquestes fotografies!"
- "I ja t'hi caben totes, aquí dintre aquesta cosa tan prima?"
- "Aquesta també sóc jo?!"
N'hem vistes moltes, de fotografies, de gran part de les etapes de la seva vida. En blanc i negre, de quan era jove i tenia  la filla petita, o feien un dinar al camp amb carmanyola amb tots els seus germans. Ja de més gran, fent la seva "pose" característica, ben mudada per anar a algun dinar o sopar, o en alguna de les escapades que van fer amb l'avi, en autobús per mig Europa. 
De sobte, he obert una foto. Era una on hi sortíem la meva àvia i jo. Ens l'havien tirat l'any passat. Totes dues sortíem sonrients, mirant a càmara i agafades per la cintura. La iaia s'ha reconegut immediatament. Però m'ha preguntat, dubitativa: "Qui és, aquesta?". No ha reconegut a la persona que hi tenia al costat. Buf! Se m'ha quedat el cor encongit.

Absència presencial

Mirada perduda. Buida. Perduda. Perduda. No hi han sentiments, ni emocions. Tan sols uns ulls mirant a l'infinit. Més enllà d'on som nosaltres. 
La iaia, quieta. Assentada a la cadira. Les cames juntes, les mans sobre la falda. L'esquena un xic encorbada. I la mirada perduda. 
No hi és, però no sé on és. Ella no sap on és, però tan li fa. 
Aquells ulls de tots colors, que tan m'havien guiat. El color de mel, de blau del cel i de roigs de passió. Els colors encara hi són, però ja no hi puc veure tenacitat, ni enginy, ni joia, ni treball. 
La miro sense que em vegi. I ella hi és però no hi és. És la meva àvia però no aquella que havia conegut. Me l'he de reinventar.
És la seva absència dins de casa seva.
La meva àvia que hi és sense ser-hi, amb la seva absència presencial. I la recordo. I me l'estimo. Com abans i com ara.

Maleïda malaltia

Fet 1: la iaia va perdent la memòria a curt termini. No recorda que m'acaba de preguntar quants dies ens quedarem aquí, i ja m'ho torna a preguntar. Maleïda malaltia. 
Fet 2: la iaia encara recorda els seus moments antics, quan trescava pels camps en companyia dels seus germans.
Fet 3: quan li demano com em dic, em contesta que no ho sap.
Fet 4: no pateix. No pateix quan és conscient que no recorda coses que hauria de recordar. O no pateix perquè ja no ho recorda. I tan li fa. 

La seva absència de patiment és el que em tranquilitza, el que em fa pensar que potser aquesta maleïda malaltia, encara que maleïda, és una forma dolça d'anar-te apagant. Ella no pateix. Els del seu voltant, si. És dur entendre que aquella persona amb la que has conviscut tota la vida, que t'ha ajudat, jugat amb tu, pentinat, fet el dinar, renyat, abraçat... ja no sap ni com et dius. Maleïda malaltia embolcallada de dolça penombra. 

Arròs (paella)

El meu home és un crack fent paelles d'arròs. Ell va treure la seva recepta seguint indicacions de la meva mare, la qual seguia indicacions de la meva àvia, i de cuiners de la Costa Brava que feien un arròs per llepar-se els dits. A veure si us agrada!

INGREDIENTS I MATERIAL (per a 9 persones)

- 4 sípies negres amb els 4 sacs de salsa

- 30 cloïsses

- 12 gambes

- 5 cebes mitjanes

- 900 g d'arròs bomba

- 3 l de caldo de peix

- 100 g de tomàquet triturat

- 1 all

- oli i sal

- 1 paella de 46 cm de diàmetre

- 1 olla petita per les cloïsses

- 1 olla pel caldo

PREPARACIÓ

1. Fregir les gambes amb oli a la paella i retirar-les (deixar l'oli amb gust de gamba a la paella)

2. Fregir les sípies tallades i també retirar-les

3. Fregir la ceba durant molta estona, fins a tenir-la ben rossa

4. Afegir-hi una mica de tomàquet triturat (100 g) i fregir-ho una estona

5. Afegir una ica d'aigua per evitar que el sofregit es cremi. Seguir sofregint.

6. Afegir la salsa de les sípies i sofregir-ho. Rectificar de sal

7. Afegir-hi l'arròs, barrejar i fregir-lo una mica, per tal que l'arròs agafi el gust intens.

8. Afegir-hi tot el caldo i deixar que l'arròs bulli 18 minuts sense remenar. El caldo ha d'estar bullint quan l'afegim

9. Quan faltin 8 minuts, afegir-hi la sípia retirada abans, per sobre, sense remenar

10. Quan faltin 3 minuts, afegir-hi les cloïsses, que havíem cuit prèviament (*) per sobre, sense remenar i tirar-hi també el líquid de les cloïsses de l'olla

11. Quan tanquem el foc (al final dels 18 minuts), col.locar les gambes sobre l'arròs

(*) posar les cloïsses en una olla petita, afegir-hi all picat (1) i oli (un raig), i fer-ho bullir a mig foc, tapat, fins que s'obrin

Endevinalla

Ja de molt petita, la iaia ens deia una endevinalla. Ens la va repetir centenars de vegades! als nens els hi encanta que els hi repeteixin les coses, i a ella no li costava gens dir-nos-la una vegada i una altra. Aquí la teniu:

"Pam per aquí, pam per allà i pam que li penja"

L'endevineu? (tot i que molt em sembla que els pams tenien diferents mides)

Mocadors de coll

Indispensables. En qualsevol bolso, sigui primavera o tardor, estiu o hivern, cal tenir-hi sempre un mocador de coll. 

Encara que estiguem a 35ºC, pot ser que en qüestió de minuts (o segons), una ràfega de vent t'atrapi i et provoqui un refredat d'aquells que costen tant de curar. O que la temperatura baixi de cop i volta, i el fred se't fiqui dins el cos irremeiablement. 

Per tant, per evitar aquests perills, la iaia sempre porta al bolso un (o dos) mocadors de coll. Així neutralitza qualsevol mala jugada que el temps ens pugui fer. Són incomptables les vegades que la iaia m'ha ofert un mocador de coll, per protegir-me del fred, o del vent. Estem donant un volt per qualsevol poblet o ciutat i, de cop i volta, sento com algú em posa un mocador de coll per sobre de les espatlles. "nena, abriga't, que comença a fer fred!". I jo, que no havia notat cap canvi de temperatura, li torno el mocador amb un "no, gràcies." Tot i que he de reconèixer que a vegades, la meva tossuderia anava en contra meva i hauria estat molt millor que li hagués acceptat.

Les arracades del meu casament

Segons la tradició, que em sembla molt que ens hem importat de les pel.lícules nordamericanes, les núvies han de portar una cosa blava, una cosa nova, una cosa vella i una cosa deixada.

El dia del meu casament, vaig obviar la cosa blava, la cosa nova no era altra que el vestit, i la iaia em va deixar unes de les seves arracades. Eren precioses. Eren un filament en or blanc, on hi han encastats tres brillants de diferent mida. Apart de l'anell de promesa i un cop feta la cerimònia l'anell de casada, les arracades eren les úniques joies que portava. Em van encantar. Per dos motius: un, perquè estèticament m'agradaven molt. El segon motiu, perquè me les havia deixat una dona a la que estimo i admiro profundament: la meva iaia Roser. 

Ulls de colors

De color de mel, de color de mar i de pedres precioses, del color del sol després de mirar-te'l uns segons i tancar els ulls, quan et deixa les pupil.les fent pampallugues. De camps florits just començar la primavera a despuntar amb les seves flors petites i salvatges de tots colors. D'alegria i de saviesa, de malencolia i de desig. Aquests són els colors dels ulls de la meva àvia. Quan ens pregunten pel color dels ulls, acostumem a dir un sol color. Monocromàtic. Quan et fixes en els ulls de la meva àvia, t'adones que no els pots definir emprant només un color. La forma més simple de definir-los usant colors seria ulls amb puntets de tots colors. És molt més màgic, evidentment, emprar la poesia per tal de definir-los. 

El cap a fora de l'aigua

La meva àvia no sap nedar. Quan era petita, no hi havien classes de natació, ni piscines, ni vacances a la platja. Però quan jo era petita, si que anàvem amb els avis a la piscina i sobretot de vacances a la platja. I la meva àvia sempre ha intentat portar uns hàbits saludables. Què vol dir això extrapolat a la platja? que durant una estona pren el sol, durant una estona s'arrecera sota la sombrilla, i durant una estona va a remullar-se a l'aigua. Sol, ombra i aigua. La combinació dels tres factors a parts iguals. Quan no veus a la iaia torrant-se estirada a la tovallola, mires cap a l'aigua. I veus el següent:

- més enllà de les onades trencant contra la costa (però no gaire més enllà), pots divisar un cap perfectament pentinat i crepat que es mou resseguint la costa. No es veuen els peus ni les mans fent xipolleig, les extreminats s'amaguen dins l'aigua, intentant mantenir sempre el cap enfora i procurant no allunyar-se tant com per no tocar el terra en cas de necessitat. 

I la iaia, aliena als nens que juguen a tirar-se contra les onades, als pares que tiren pilotes als fills, als crits de les mames reclamant als nens que no vagin tan lluny, continua amb la seva refrescada. Un cop considera que ja ha fet prous metres, surt de l'aigua, disposada a seguir amb el seu ritual de salut, que combina sol, ombra i aigua.

Tiramisu

La iaia fa receptes clàssiques. I em fa gràcia comparar les seves receptes amb les que jo considero "modernes". Com que ja he posat al blog la recepta de la crema boníssima que fa ella, aquí deixo la recepta del tiramisú que faig jo. I a provar i a comparar!

INGREDIENTS

2 o 3 rovells d'ou

100 g de sucre

375 g de mascarpone

sequillos o melindros

cafè

ron o amaretto

cacau en pols

ELABORACIÓ

- Barrejar els rovells d'ou, el sucre i el mascarpone amb la batedora.

- Fer cafè, afegir-li amaretto i remullar els sequillos o melindros

En un motlle:

- posar una capa dels sequillos remullats

- una capa de la massa feta amb rovells+sucre+mascarpone

- una capa dels sequillos remullats

- una capa de la massa

Aconsello guardar més de mig dia el motlle a la nevera

Abans de servir, posar-lo mitja hora al congelador

PER SERVIR

Repartir-ho en plats, i espolvorejar el cacau en pols per sobre.

El resultat és (també) per llepar-se'n els dits!

Dibuixant a la iaia

Aquest cop el meu fill petit ha fet un dibuix de la iaia Roser. El tema era "la iaia Roser". Sense més pistes. I realment crec que l'ha clavat:

enmig de la natura, en un camp ben verd, hi ha dibuixat una persona somrient, amb els cabells alçats (crepats!), i amb roba de colors gens discrets. Al cel, un sol que ilumina aquesta persona, i li dóna energia i ganes de disfrutar. 

Potser jo hi trobo a faltar uns talons ben alts (si, si, encara que estigui dins d'un camp de rabanisses, els talons mai poden faltar). Però l'essència de la iaia Roser queda ben palesa en aquest dibuix simple, ple de llum i colors.

Estic contenta de la idea que els meus fills tenen de la seva besàvia.