Acostumava a passar al vespre. Quan ja havíem sopat. Miràvem la tele tots plegats. De cop i volta, tenia uns desitjos incontrolables de que la iaia em fés pessigolles! Però no pessigolles d'aquelles que t'arrenquen una rialla, i et doblegues del riure. No. Les pessigolles de la iaia eren subtils. Jo em posava de panxa a terra sobre la seva falda, i li deia: "iaia, em fas pessigolles?". Ella, sense dir-me res, em passava els seus dits per l'esquena, suaument, i em feia tenir una sensació molt dolça! Quan em passava els dits prop de la columna vertebral, era dolç, però quan s'acostava als costats, a dreta i esquerra de la cintura, se m'escapava el riure!
I, és clar, sempre tenia pell de gallina. Que què és la pell de gallina? quan la pell se t'omple de petits granets, de color carn, un al costat de l'altre… si… que xulo que era, deixar-se emportar per aquelles sensacions… mai en tenia prou, mai me'n cansava!
Ara, el meu fill petit, acostuma a demanar-me: "mama, em pots fer pessigolles de la iaia Roser?". I jo, sense dir-li res, n'hi començo a fer. Com passa el temps!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada