Parxís amb trampes

És Nadal. Mentre tots fan la becaina amb la panxa plena o miren una pel.lícula de Disney on els gossos parlen, la iaia, la meva neboda i jo juguem al parxís. Anem tirant els daus i movent les fitxes. La Beth, la neboda, amb quatre anys, és anàrquica i no té en compte els torns, ni els daus, tot i que intenta comptar bé, amb la millor de les intencions. De tant en tant juga, de tant en tant mira la tele que les seves germanes i els seus cosins tenen engegada massa a la vora i massa alta. De cop i volta, ens diu que ha guanyat la partida! Evidentment té les fitxes sobre el tauler, i cap ha complert els requisits del joc per anar a casa i guanyar la partida. La iaia no ha deixat que jo li matés la fitxa que em tocava, li ha anat parlant, encoratjant-la l'estona que jugava, i guiant-li les fitxes per tal que aconseguís les millors tirades. La iaia, però, ha continuat jugant amb mi, més ben dit contra mi, impassible, tirant sempre en el seu torn i intentant jugar tan bé com li ha estat possible. 

Amb la seva malaltia, amb els anys que li han doblegat les articulacions, amb la memòria cada cop més escassa, s'ho ha manegat per jugar una partida de parxís amb mi, fer creure a la Beth que jugava bé i ajudant-la sempre que ha pogut, i guanyant-me la partida! Mai deixa de sorprendre'm i de fer que l'estimi més i més cada dia.

Baixant de la font del gat

La meva iaia recorda coses que va fer, o dir, fa molts anys, però no recorda gent ni esdeveniments propers. Ara ja va a un centre de dia, on la cuiden i li fan fer activitats, i així ma mare té un xic de llibertat per poder fer les seves coses. 

Avui hem fet un Skype i la iaia m'ha dit que al centre de dia els fan cantar. Li he demanat que em canti la cançó que han fet allà. És la següent, que m'ha cantat sense oblidar-se de cap paraula:

"Baixant de la font del gat

una noia, una noia,

baixant de la font del gat,

una noia i un soldat.

Pregunteu-li com se diu

Marieta, Marieta,

pregunteu-li com se diu

Marieta de l'ull viu."

Són d'aquelles cançons que hem escoltat tota la vida i de les quals encara no en sé destriar el significat, si és que en té.

Les germanes malaltes

Els dilluns a la tarda, ma mare porta a la iaia a Roda. Va a veure a la seva germana gran, la tieta Magda. Fa temps que està en una cadira de rodes, pobreta. I la meva àvia, hi està algunes estones, la passeja amunt i avall, li deu donar un xic de conversa, i la iaia torna a casa. 
La iaia també sap que una altra de les seves germanes està sola a casa seva, perquè el seu marit està ingressat en un hospital.
La iaia avui ha sabut que la seva germana petita és a l'hospital, curant-se d'una bronquitits que no li acaba de passar del tot.
A casa, quan li pregunto per les seves germanes, ella m'explica que va a veure a la seva germana Magda, que està en cadira de rodes. Que potser li demanarà per anar a viure a casa la tieta Mercè, per poder-li fer companyia, perquè viu sola. No recorda a la tieta Pepita, que és amb la que sempre havien fet més coses juntes.
La meva àvia diu que ella té sort que hagi arribat a tenir tants anys sense estar malalta.
Què és el que vol saber la meva àvia i què és el que sap de la seva malaltia? Res o tot?

Saludant desconeguts

Avui hem sortit a donar un volt amb la iaia. Pels carrers del voltant de casa seva. Hi havia força gent que la saludava i la felicitava pel seu sant. Santa Roser. I ella, molt educada, els hi tornava la salutació, els hi agraïa la felicitació i continuava caminant, agafada de bracet, amb pas lent però segur. Estic convençuda que no sabia qui eren, totes aquelles persones que la saludaven. Sé que no els ha reconegut, però ella feia com si els conegués. Gent de tota la vida, que en diem. Gent que ha despatxat moltes vegades al forn de pa, gent amb qui s'ha trobat sovint pel carrer, persones amb les quals havia xerrat de tot i de res... ara són uns desconeguts totals per a ella. 
Quan ja tornàvem cap a casa, ens ha passat pel costat un senyor gran que anava amb cadira de rodes. Una dona de mitjana edat menava la cadira i parlava animadament amb una altra dona més jove que caminava al seu costat. El senyor gran estava absort, fixant la vista a l'infinit. De cop i volta, just quan passem pel seu costat, la meva àvia ha saludat efusivament al pobre home. "adéu, que vagi bé!", li ha dit, alçant la ma per fer-li una bona salutació. L'home ha continuat el seu camí, absort en nosequè; les dones que l'acompanyaven han mirat estranyades a la iaia i han continuat xerrant altra vegada entre elles al cap d'un segon. La meva àvia m'ha dit, compungida: "pobre noi, tan simpàtic que era, de jove!".
M'agradaria tant saber a qui és capaç de reconèixer i a qui no! Quins són els paràmetres que marquen el cervell? 

El jersei vermell

Vermell, vermell, vermell. El color preferit de la iaia. Si fós per ella ho tindria tot de color vermell. Vermell sang, vermell roig, vermell llampant. Res de colors discrets. I els jerseis també han de ser vermells. Avui li he vist portar un jersei que fa anys i panys que porta per estar per casa. Vermell, evidentment. Ara ja el porta perquè sempre té fred, sobretot a la nuca, em diu. I aquest jersei és calent, calent. Ara el porta i tan li fa si li combina o no. De fet, des que la malaltia s'ha fet present a les nostres vides, la iaia s'ha tornat molt naïf. Sembla un anunci de roba de nena, que combina quadres amb ratlles, estampats i puntets multicolors. Però el seu jersei, de color vermell. Jo recordo que aquest jersei m'ha acompanyat a la majoria d'etapes de la meva vida. Ja en tinc record en la meva infantesa, m'ha seguit a l'adolescència i el tinc ben present en la meva maduresa. 
Fa anys, a la iaia li agradava aquest jersei pel color i pequè abrigava. Avui li agrada perquè l'abriga i l'ha trobat en el penjador de sempre.
"Iaia, quants anys fa que tens aquest jersei?"
"Ui, molts... potser 2 o 3!"
"???? !!!!"

Els carrers

"Iaia, avui he anat a comprar unes estovalles."
"On hi has anat?"
"Al carrer Pla de Balenyà."
"I on és, això?"
"Al centre de Vic, saps el carrer Nou?"
"No, no sé pas com anar-hi, no recordo el nom de cap carrer."
No sé dir com em sento: atordida, estupefacta, abatuda, incrèdula... la iaia no recorda cap dels carrers pels quals ha transitat tota la seva vida. Cap. Aquells carrers que la veien ben mudada i elegant, amb talons, faldilla voleiant, jaqueta i el cabell acabat de crepar. Aquells carrers on hi trobava aquella veïna que li explicava una xafarderia, o aquella coneguda que li deia "sempre fas goig, Roser!". I ella, saludava a una i altra, i continuava fent camí cap a casa, carregada amb alguna bossa plena de peix o de pomes. I passava pel carrer Pla de Balenyà i pel carrer Nou, amunt i avall, amunt i avall...
Ben mirat, tampoc sé perquè m'estranya tant, tot plegat. Si la trobo perduda dins del seu pis, per què m'hauria d'estranyar que no recordi cap carrer?

Silencis a taula

A casa no hem estat mai callats a l'hora dels àpats. Som una família de xerraires, ens agrada enraonar, explicar-nos coses. No som d'aquelles famílies que quan estan assentats a taula mengen i callen. Ara, continuem igual. Excepte la iaia. La iaia calla. Està absent gran part de l'àpat. Mirada buida, va menjant el que ha anat esmicolant a trossets petits, doncs les dents que li queden ja no són els que eren. Jo acostumo a seure al seu costat. Estic distreta escridassant als meus fills perquè seguin bé, perquè mengin bé, perquè no beguin aigua que els hi tregui la gana... de tant en tant miro a la iaia. Quan se n'adona que me la miro, li pico l'ullet. I ella me'l pica a mi. D'aquesta manera, sé que hi és, que no necessita participar d'una conversa, però que és aquí. Tot i que molt em temo que no sempre hi  és.