Silencis a taula

A casa no hem estat mai callats a l'hora dels àpats. Som una família de xerraires, ens agrada enraonar, explicar-nos coses. No som d'aquelles famílies que quan estan assentats a taula mengen i callen. Ara, continuem igual. Excepte la iaia. La iaia calla. Està absent gran part de l'àpat. Mirada buida, va menjant el que ha anat esmicolant a trossets petits, doncs les dents que li queden ja no són els que eren. Jo acostumo a seure al seu costat. Estic distreta escridassant als meus fills perquè seguin bé, perquè mengin bé, perquè no beguin aigua que els hi tregui la gana... de tant en tant miro a la iaia. Quan se n'adona que me la miro, li pico l'ullet. I ella me'l pica a mi. D'aquesta manera, sé que hi és, que no necessita participar d'una conversa, però que és aquí. Tot i que molt em temo que no sempre hi  és.