Fet 1: la iaia va perdent la memòria a curt termini. No recorda que m'acaba de preguntar quants dies ens quedarem aquí, i ja m'ho torna a preguntar. Maleïda malaltia.
Fet 2: la iaia encara recorda els seus moments antics, quan trescava pels camps en companyia dels seus germans.
Fet 3: quan li demano com em dic, em contesta que no ho sap.
Fet 4: no pateix. No pateix quan és conscient que no recorda coses que hauria de recordar. O no pateix perquè ja no ho recorda. I tan li fa.
La seva absència de patiment és el que em tranquilitza, el que em fa pensar que potser aquesta maleïda malaltia, encara que maleïda, és una forma dolça d'anar-te apagant. Ella no pateix. Els del seu voltant, si. És dur entendre que aquella persona amb la que has conviscut tota la vida, que t'ha ajudat, jugat amb tu, pentinat, fet el dinar, renyat, abraçat... ja no sap ni com et dius. Maleïda malaltia embolcallada de dolça penombra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada