dijous, 11 de setembre de 2014

Absència presencial

Mirada perduda. Buida. Perduda. Perduda. No hi han sentiments, ni emocions. Tan sols uns ulls mirant a l'infinit. Més enllà d'on som nosaltres. 
La iaia, quieta. Assentada a la cadira. Les cames juntes, les mans sobre la falda. L'esquena un xic encorbada. I la mirada perduda. 
No hi és, però no sé on és. Ella no sap on és, però tan li fa. 
Aquells ulls de tots colors, que tan m'havien guiat. El color de mel, de blau del cel i de roigs de passió. Els colors encara hi són, però ja no hi puc veure tenacitat, ni enginy, ni joia, ni treball. 
La miro sense que em vegi. I ella hi és però no hi és. És la meva àvia però no aquella que havia conegut. Me l'he de reinventar.
És la seva absència dins de casa seva.
La meva àvia que hi és sense ser-hi, amb la seva absència presencial. I la recordo. I me l'estimo. Com abans i com ara.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada