dilluns, 15 de setembre de 2014

Abraçades i petons

Abans de la malaltia, la meva àvia era més aviat esquerpa a l'hora de fer abraçades i petons. Com a dona forta que era, sempre va preferir no mostrar febleses; i temps ha, la demostració dels sentiments era considerat un signe de feblesa. Per tant, tot i que jo sabia del cert que la meva àvia m'estimava, també acceptava amb normalitat els seus petons i abraçades generalment minsos.
Des que té la malaltia, aquesta part ha canviat molt. Desconec quin percentatge és degut a la malaltia, i quin als medicaments que ajuden, a ella i als del seu entorn, a portar-la millor. El que si sé és que quan et veu es desfà a petons. M'encanta acostar-m'hi, perquè em petoneja amb aquells petonets petits i seguits a la galta. M'agrada abraçar-la, envoltar-la ben bé, perquè ella, agraïda, em correspon amb una llarga abraçada, tot i que amb moltes tremolors. 
Voldria que la malaltia no li hagués atacat la memòria, voldria que la malaltia desapareixés. Com que sé que això no passarà, gaudeixo d'aquests instants de complicitat i tendresa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada